La defensa europea i catalana
La recent revolta a Síria i la fi del règim del sanguinari Baixar al-Assad, substituït pels nous fonamentalistes islàmics, suggereixen una reflexió sobre la política de defensa i seguretat comuna europea. És evident que, davant l’amenaça de la Rússia de Putin i el terrorisme islamista de l’Iran (on són les manifestacions de l’extrema esquerra en favor del poble kurd?), ens cal un bloc europeu de defensa militar que inclogui un escut antimíssils des de Finlàndia fins al sud de Grècia passant pels països bàltics i Ucraïna i amb una potent flota armada al Mediterrani. Ara bé, parafrasejant Josep Pla, diríem: i això qui ho paga? Doncs nosaltres, evidentment, l’Europa lliure, social i democràtica. Atès que els EUA d’en Trump es veu que no volen ni defensar els països NATO que no paguin el que els correspon. I a més no arriben ni al 2% en defensa. Transformant l’Aliança en una tertúlia de societat d’estudis politicomilitar. Qualsevol estratègia que no vagi en la línia d’assegurar la nostra defensa és suïcida. I en aquest camí una Catalunya independent hi podria contribuir d’una manera important amb unes forces armades pròpies d’alt nivell tecnològic i industrial, més que nombroses, i amb una marina eficaç controlant la seguretat de les costes catalanes del Mediterrani occidental.