Va de cognoms

És evi­dent que, en deter­mi­na­des oca­si­ons, hi ha qui supri­meix el segon cognom, tant en el llen­guatge oral com en l’escrit. Gene­ral­ment, això passa si es tracta de per­so­nes sin­gu­lars, prou cone­gu­des en dife­rents àmbits: polític, lite­rari, artístic, espor­tiu, científic, musi­cal, etc. És una manera de fer que s’ha anat arre­lant en el decurs del temps. Aquesta moda­li­tat és, més aviat, pròpia de per­so­nes a les quals no els és neces­sari el segon cognom per a iden­ti­fi­car-se. Dei­xant de banda aquests casos con­crets, penso que el segon cognom hau­ria d’acom­pa­nyar el pri­mer per raó de niti­desa. És freqüent que diver­ses per­so­nes tin­guin el seu nom propi i el seu pri­mer cognom iguals entre si. En aquest cas és pro­ba­ble que la con­fusió faci acte de presència. Per tant, no con­vin­dria pres­cin­dir del segon si es vol saber la veri­ta­ble iden­ti­tat de la per­sona en qüestió. Les necrològiques van bé en res­pec­tar, escru­po­lo­sa­ment, els dos cognoms per evi­tar pos­si­bles malen­te­sos. Una altra raó que pesa –con­si­de­rada prou impor­tant per a mi– és el grau implícit embol­ca­llat pel pri­mer cognom de la mare. Opino que ella mereix el just reco­nei­xe­ment que tant li per­toca. Ara bé, hi ha qui d’adult es desentén de la regla gene­ral ante­po­sant el cognom de la mare al del pare. En són exem­ples: Pablo Picasso, Sergi Pàmies, etc.