Gràcies, Catalunya

No sé vosal­tres, però jo sem­pre que sento a la gent filla d’immi­grants can­tar les bon­dats dels asso­li­ments dels seus avant­pas­sats, són les parau­les que trobo a fal­tar. En el lliu­ra­ment dels pre­mis Gaudí va ser molt lloat el dis­curs d’un guio­nista on recor­dava l’avi anal­fa­bet i el progrés que l’ha por­tat a ell a gua­nyar-se la vida escri­vint; i hi feia una sub­til o no tan sub­til, crítica a la bur­ge­sia cata­lana i, de pas­sada, a tots els cata­lans. Aquests par­la­ments sem­pre par­tei­xen de la base que tots els cata­lans vam néixer rics i som bur­ge­sos (i explo­ta­dors) per defi­nició, però sem­pre s’obli­den de la bur­ge­sia dels seus llocs d’ori­gen, dels “señori­tos”, que els van expul­sar de la seva terra a base de gana. La immensa majo­ria de cata­lans som fills de petits pro­pi­e­ta­ris rurals, petits indus­tri­als, menes­trals, boti­guers, etc., que eren gent que si tenien jor­na­lers tre­ba­lla­ven tant o més que ells; les con­di­ci­ons eren molt dures perquè els page­sos molts dies mar­xa­ven cap al tros per tre­ba­llar de sol a sol por­tant al cis­tell només pa, una cabeça d’alls i un bot de vi. Senyors, heu pro­gres­sat per l’esforç dels vos­tres pro­ge­ni­tors i vos­tre però també, i molt, per les con­di­ci­ons que vau tro­bar aquí. Per tant, un “gràcies, Cata­lu­nya” seria de justícia i fins i tot de bona edu­cació.