La recent polèmica esdevinguda entre Mapi León i Daniela Caracas palesa una lleugera tendència de les futbolistes d’alt nivell a emular els pitjors tics dels seus homònims masculins: arteries diverses (picabaralles, protestes injustificades, fingiments teatrals, joc brusc, pèrdues de temps desmesurades...), discursos fora del camp tòpics i plans, glamurització / elitització progressives... Tot plegat no hauria d’enterbolir el necessari –i inacabat– empoderament que les futbolistes professionals han endegat fa uns anys, però també seria recomanable que reorientessin selectivament els seus referents comparatius per tal de no imitar alguns dels vicis masculins (o homenencs), sinó desenvolupar el millor i més genuí de la naturalesa femenina. En aquest sentit, les jugadores potser farien bé de preguntar-se a què –i a qui– volen assemblar-se: si a la conflictivitat endèmica d’en Vinícius o a l’ètica de treball de Marie Curie. La decisió, a les seves mans... i peus.