La cultura catalana és un pilar fonamental de la identitat del país, però sovint ha de lluitar contra la invisibilització i el menyspreu. Des del cinema fins a la música, passant per la literatura i el teatre, la producció cultural en català rep menys suport institucional i menys difusió mediàtica que la de llengües amb més poder de mercat. Aquesta situació no és casual. La cultura no és només entreteniment, sinó també una eina de cohesió i construcció nacional. Quan es limita l’accés a la cultura catalana, es debilita la consciència col·lectiva i es fomenta una substitució cultural silenciosa. Tot i això, el talent i la creativitat no s’aturen. Artistes, escriptors i creadors continuen apostant per la seva llengua, sovint amb més passió que recursos. Ara bé, la cultura no pot viure només de resistència. Si volem que sobrevisqui i creixi, cal suport, consum i, sobretot, orgull.