Ahir em mancava la teva presència, plorava, tot era ennuvolat, molt lluny de la meva felicitat. Ara i demà, fins que deixi de respirar, t’imagino a cada instant, fent les mateixes coses durant el nostre dia a dia, a l’uníson dels batecs del meu cor. Quan s’ensuma el sol, res pot fer-nos més autèntiques ni extraordinàries, mare i filla, somiant el camí llarg i sorprenent de la vida, al costat, una de l’altra, farcides d’anècdotes i records, que protagonitzen els episodis del nostre llibre. Plou sovint i m’enutjo, però gràcies, filla, per ensenyar-me tantes coses; ets una gran mestra de la vida, sense tu jo no seria com soc ni podria ser capaç de fer front a les adversitats que ens toca viure. Avui tinc la sort d’abraçar-te, i de fer-ho molt fort, el sol és molt lluent i tu segueixes i seguiràs sent la guia que fa que no deixi de somriure i d’estimar-te a dojo.