La poca empatia amb les places reservades als hospitals

Cada dia em sorprèn més la poca empa­tia de la gent. La rea­li­tat és que, mol­tes vega­des, més val mirar cap a un altre cos­tat que enfron­tar-se al propi ego­cen­trisme del jo, jo i jo. Dijous pas­sat al matí vam acu­dir amb la meva mare a un hos­pi­tal de Bar­ce­lona. La meva mare té 86 anys, alguns pro­ble­mes de memòria i, a causa d’un pro­blema de la vista, neces­si­tava rebre una injecció a l’ull. Ella dis­posa d’una tar­geta espe­cial de minus­va­li­desa que per­met que la per­sona que la porti pugui apar­car en pla­ces reser­va­des per a per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat. No obs­tant això, la veri­tat és que sem­bla haver-hi més per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat que pla­ces d’apar­ca­ment dis­po­ni­bles per a elles. El pit­jor és veure que, encara que tenen la tar­geta, en lloc d’apar­car i mar­xar –com seria nor­mal–, alguns con­duc­tors es que­den dins del cotxe, impe­dint que uns altres puguin apar­car. Men­tres­tant jo con­ti­nu­ava fent vol­tes insis­tent­ment a la recerca d’un lloc. El resul­tat va ser que la meva mare va haver d’entrar sola a l’hos­pi­tal men­tre jo con­ti­nu­ava bus­cant apar­ca­ment. Vaig poder comp­tar fins a cinc per­so­nes que es que­da­ven dins dels seus cot­xes sense moure’s. I em pre­gunto: si s’han de que­dar a dins, per què no apar­quen en doble fila, on no moles­tin? Si hagues­sin sen­tit l’angoixa d’algú que no pot aju­dar la seva mare...