Abel Riu, especialista de l’espai postsoviètic, en un article en aquest diari va posar les coses al seu lloc pel que fa a les suposades vel·leïtats filonazis de la societat ucraïnesa. Per en Riu, ras i curt, aquestes vel·leïtats són inexistents. Una excusa de mal pagador dels russos per atacar Ucraïna. El lector innocent, però, es pregunta si les formacions militars ucraïneses de caire nazi com l’Azov, tan actives i plenes d’esvàstiques i altres símbols antipàtics, no existeixen, si són una pura il·lusió de l’esperit? “Bah! Una gota amarga en un mar immens de democràcia”, es respondrà. I avall que fa baixada. Abel Riu no diu tampoc res de Stepán Bandera ni d’altres paios semblants, que per una raó o una altra, col·laboraren amb l’exèrcit de Hitler, abans i durant la guerra (especialment en matances que fan feredat) i que fa temps que reben homenatges d’“herois de la pàtria”, estàtues, segells commemoratius, noms de carrers, lloances enceses... Es passa per alt també la possibilitat ben real que una societat, diguem-ne sana, estigui corcada per una minoria fanàtica, incrustada en les estructures d’estat i les poltrones del poder. Ah, quins escarafalls no faríem nosaltres si a Catalunya en José Antonio Primo de Rivera i altres fatxes de renom rebessin homenatges semblants! Però com que és Ucraïna...