Anar pel carrer sola de nit és per a una dona un acte de valentia. La por es converteix en l’acompanyant del trajecte. No és fàcil trobar aquest coratge per travessar carrers deserts, lluitant contra els malsons que la realitat ens recorda. Em pregunto: per què ha de ser així? La resposta la trobo als titulars i a les experiències reals de tantes noies que, com jo, han sentit la vulnerabilitat a la pell, tenint la mala sort de creuar-se amb monstres capaços de fer el que fos, menys deixar viure. Somio un món on ser dona no sigui sinònim de vulnerabilitat, on puguem caminar amb seguretat, sense haver de pensar solucions per si el grup de la cantonada decideix avançar cap a tu. Sense necessitat d’haver de modificar trajectes.

Un món on la llum d’un cotxe a la nit no sigui motiu d’angoixa. On arribar a casa sigui això mateix: poder arribar, sense por, amb la seguretat de qui se sent protegida, acompanyada i valenta.

El repte no hauria d’estar enfocat cap a la cerca de valentia, sinó a construir una societat en què totes puguem ser lliures i sentir-nos segures, sigui de dia o de nit.