Tothom sap que el refranyer castellà diu encertadament que el casado casa quiere, però el món ha canviat i el solter o la soltera també tenen dret a voler una llar pròpia o de lloguer. Què ha passat amb els pisos de lloguer que els preus s’han disparat fins a límits insospitats i fora de tota lògica i ja no són assequibles ni per a les persones amb feina fixa? El salari mínim és insuficient, i ara només poden comprar o llogar pisos les persones que viuen en parella en què un dels sous es dedica per complet al pis, i altres persones per independitzar-se han de compartir pis amb gent no familiar, en què cadascú té la seva habitació. Per què hem deixat que un dret es transformi en un intel·lectualisme i no en una realitat? Catalunya ha passat, en quinze o vint anys, de sis a vuit milions d’habitants. On es calcula que hem de viure tots plegats? Com hem pogut ser tan cecs que no hem posat remei a aquesta injustícia que, a més, l’hem vist venir? Per acabar-ho d’adobar, els pisos turístics empitjoren clarament l’oferta de pisos als habitants del país. Tenim tots una ceguesa política i social, inclús matemàtica, que costarà Déu i ajuda regularitzar. Els grans tenidors de pisos estan fent l’agost tot l’any i continuaran enriquint-se perquè la construcció de pisos és més lenta que la necessitat social. Una injustícia més que ens ofereix el món actual. Ho paguem i ho continuarem pagant molt car.