Nacho Martín ‘la Moma’

Són joves i a primer cop d’ull semblen trempats i un bon partit, que deia l’àvia Neus. Han aconseguit més d’un títol en més d’una universitat i els han completat amb màsters i altres herbes mentre preparen doctorats. És a dir, que tenen estudis, i que els acompanyen de molta xerrameca i molt de morro. Vet aquí els seus poders, uns poders que més d’hora que tard acabaran venent al millor postor. Durant un temps viuen als límits que alguns creuen difusos entre el periodisme (normalment com a tertulians), la politologia (com a articulistes i conferenciants), l’ensenyament (en acadèmies i universitats privades) i les institucions (amb càrrecs ben pagats que no exigeixin confrontació electoral directa i personalitzada). De seguida que poden es professionalitzen en la política institucional, que és la que els brinda millor zona de confort de tots els àmbits en què han après a prosperar. Si ho juguen bé, estan al lloc oportú en el moment adequat i, com que tenen estómac, es garanteixen viure de la moma. Fins i tot si són protagonistes d’estrepitosos fracassos. Només han de fer el que en homenatge a l’actualitat de la setmana en direm un Nacho Martín Blanco, i a qui podem rebatejar com a Nacho Martín la Moma. Ha transvasat d’un dia per l’altre de portaveu de Cs al Parlament a futur candidat al Congrés pel PP. Des de la discrepància, tots els respectes per a un pencaire com García Albiol i tots els fàstics per als Nacho Martín la Moma.