He acabat una etapa

Acabo la segona etapa de la meva vida a l’ensenyament obligatori. Acabo l’etapa pare de família, tan transcendent o més que la d’alumne. Han sigut 20 anys llargs des que en Martí, el gran, va entrar a P3, a l’escola Santiago Sobrequés, de Bescanó. En espera del final de curs, el punt final litúrgic va ser divendres, quan la petita, l’Aminata, va disfrutar la festa de graduació de la desena promoció de quart d’ESO de l’institut La Miquela, també de Bescanó. Entre l’un i l’altra també hi han fet els primers aprenentatges obligatoris el dos mitjans, l’Eburahima i l’Aina. La casualitat fa que coincideixin els meus darrers dies amb el final de Cambray a la conselleria. Tant de bé ha fet Aragonès a la vista de l’historial de mà esquerra i capacitat de diàleg que exhibeix el cessat! Consellers a banda, han estat 20 anys llargs que exigeixen treure’s el barret davant l’entrega i la professionalitat amb què he conviscut. Hi ha hagut episodis complexos i emprenyats, però, com deia l’àvia Neus, qui no en remena no en trenca i en l’ensenyament dels nostres fills i filles arriben a ser infinites les que es remenen cada dia. La meva primera etapa a l’ensenyament obligatori, la d’alumne, va ser tota a la privada (La Salle i carmelites) i n’estic content i agraït. La segona, la de pare d’alumnes, ha sigut tota a la pública i la tanco també content i agraït. Molt content i molt agraït! Com diria aquell: “Gent de l’ensenyament, sou molt bona gent!”