‘Bye-bye’, Cambray

En aquest mur de reac­ci­ons que són les xar­xes soci­als, dilluns es van colar unes quan­tes ampo­lles de cava. Mes­tres i pro­fes­sors brin­da­ven pel ces­sa­ment del con­se­ller d’Edu­cació, i apa­rei­xia sovint la imatge d’una pan­carta que va fer furor en les mani­fes­ta­ci­ons del curs pas­sat: “Bye-bye, Cam­bray”. La memòria és curta, però no recordo el ces­sa­ment de cap con­se­ller que hagi estat tan cele­brat com el de Gonzàlez-Cam­bray per part de les per­so­nes con­cer­ni­des per les seves polítiques. Gonzàlez-Cam­bray va arri­bar a la Via Augusta amb el man­dat de trans­for­mar l’edu­cació i el que va acon­se­guir va ser trans­for­mar un estat d’ànim esgo­tat per un altre d’enfu­ris­mat. Va estre­nar el càrrec en plena pandèmia i no va saber aten­dre els senyals d’un pro­fes­so­rat des­bor­dat. Va tirar pel dret amb un avançament de curs sense con­sens. Les pro­tes­tes van ser mul­ti­tu­dinàries, com feia dècades que no se’n veien. Al males­tar docent s’hi han sumat les crítiques per l’ús del català, pels bai­xos resul­tats acadèmics, per la manca d’una escola inclu­siva. Els intents per trans­for­mar l’edu­cació no han sabut convèncer els que l’han d’apli­car. Anna Simó s’enfronta ara al repte de reco­sir les con­fi­an­ces d’un col·lec­tiu com­plex i divers. Li desitjo sort i encerts, pel bé de tot­hom.