La caixera

Ja veiem les ore­lles al llop. Més d’un 5% de ciu­ta­dans de Cata­lu­nya han votat l’extrema dreta. A tot l’Estat han pujat en per­cen­tatge de vot i són deci­sius per con­fi­gu­rar majo­ries. Tot sem­bla indi­car que les gene­rals els ani­ran bé. La pri­mera vegada que van entrar al Par­la­ment vam deci­dir que els podíem dei­xar al marge i davant de les seves afir­ma­ci­ons catastròfiques fèiem com si sentíssim ploure. Bé, no, rec­ti­fico el símil perquè ara sen­tir ploure ens fa molt feliços. Diré, doncs, que davant les seves inter­ven­ci­ons apo­calípti­ques al Par­la­ment fèiem com si sentíssim el rei emèrit afir­mant que “todos somos igua­les ante la ley”. Però no sem­bla que aquesta estratègia hagi fun­ci­o­nat. El pre­si­dent Ara­gonès fa un esforç des­co­mu­nal en cada sessió de con­trol al govern per des­mun­tar el dis­curs xenòfob, mas­clista, nega­ci­o­nista i cris­pat de la ban­cada de la ultra­dreta. La mesa atura el ple i recorda cada vegada que toca que no es pot asso­ciar delinqüència a deter­mi­nats col·lec­tius. Dis­cur­sos i advertències que sen­ten els dipu­tats que estan asse­guts al seu escó i que que­den reco­llits al diari de ses­si­ons i poca cosa més perquè, malau­ra­da­ment, el que passa dins de l’hemi­ci­cle arriba a una mino­ria.

Quan va con­vo­car les elec­ci­ons per al 23 de juliol, Pedro Sánchez deia en una entre­vista que la gran­desa de la democràcia és que val el mateix el vot d’una cai­xera de super­mer­cat que el del pre­si­dent d’un banc. Cert. Però crec que és molt ago­sa­rat supo­sar que la cai­xera optarà per votar per l’esquerra. Perquè és pos­si­ble que el dia de les elec­ci­ons, la cai­xera agafi la pape­reta amb por, frus­tració i ràbia. Pot­ser té por que quan surti de la feina al ves­pre la puguin vio­lar i el seu vio­la­dor quedi en lli­ber­tat perquè li sona que han fet una llei que deixa en lli­ber­tat els vio­la­dors. També ha sen­tit que a Cata­lu­nya als nens no els dei­xen par­lar cas­tellà i que ETA està tor­nant camu­flada en les llis­tes dels par­tits bas­cos. Pot­ser s’ha cre­gut que quan el seu fill vagi a P5 l’obli­ga­ran a mas­tur­bar-se a la classe perquè ara manen les femi­nis­tes radi­cals. I està can­sada perquè quan acaba la jor­nada labo­ral ha d’anar a cui­dar la seva àvia que té una ajuda de 250 euros i ella sap, perquè li ho ha dit molta gent, que hi ha famílies immi­grants que arri­ben a cobrar 4.000 euros al mes sense fer res. A l’escola del seu fill hi ha mol­tes famílies nou­vin­gu­des que tenen qua­tre o cinc fills. Ella, amb el seu home, han deci­dit plan­tar-se amb un. No ani­ran a bus­car la pare­lleta perquè com estan les coses... Està clar que aquesta gent aca­para les beques men­ja­dor i, si et des­cui­des, t’ocu­pen el pis.

I a la cai­xera que tre­ba­lla vuit hores diàries per un sou que segu­ra­ment no és gaire galdós, que s’ha de fer càrrec de la casa i el nen quan plega i dedi­car un temps a l’àvia, que molts dies ja ni la reco­neix, no li podem dema­nar que lle­geixi un parell de dia­ris o escolti tertúlies i infor­ma­tius de mit­jans de dife­rents colors per con­tras­tar la infor­mació. No té ni temps ni ganes. S’informa a les xar­xes soci­als quan és a l’autobús de camí a la feina i al ves­pre veu pro­gra­mes de tele que han con­ver­tit la infor­mació en entre­te­ni­ment. Mit­jans que es pre­o­cu­pen dels pro­ble­mes reals del dia a dia de la gent i es riuen de la supe­ri­o­ri­tat moral de l’esquerra.

I amb el diuen, diuen, diuen, el dia de les elec­ci­ons la cai­xera pot­ser no es que­darà a casa com ha fet sem­pre i pot­ser aga­farà la pape­reta d’uns que par­len clar i defen­sen la pàtria. D’uns que il·lega­lit­za­ran els par­tits inde­pen­den­tis­tes i ter­ro­ris­tes (que més o menys és el mateix), que tan­ca­ran la tele cata­lana, que defen­sa­ran la “len­gua de todos los españoles” i bar­ra­ran les fron­te­res perquè no hi hagi tant de delinqüent pels car­rers. Hem de ser cons­ci­ents que una part de la soci­e­tat s’informa a través del Face­book o el Tik­Tok. La natu­ra­lesa d’aques­tes xar­xes per­met que per­so­nat­ges com Trump o Ayuso arri­bin sense fil­tres a uns elec­tors que els aca­ben per­ce­bent com a refe­rents –més pròxims pel seu tarannà popu­lista i pla­ner– quan en rea­li­tat estan als antípodes de la seva rea­li­tat i dels seus interes­sos. Els ana­lis­tes que en les últi­mes muni­ci­pals han com­pa­rat el vot amb la renda per càpita con­clo­uen que a la ciu­tat de Bar­ce­lona la ultra­dreta s’emporta els vots dels bar­ris més pobres i els dels bar­ris més rics. Per això, la cai­xera molt pro­ba­ble­ment aca­barà votant els que defen­sen els interes­sos del pre­si­dent del banc i posarà dins de l’urna la mateixa pape­reta que l’amo del super­mer­cat on obre caixa cada matí.