En Quim i companyia

Un excel·lent llibre d’Enric Jardí sobre Quim Borralleras i els seus amics (Publicacions de la Delegació de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona), molt ben construït i d’una gran amenitat de lectura, m’ha fet passar una hora en “una altra Barcelona”, la del primer terç d’aquest segle. En el silenci de la nit, els fets i els personatges que Jardí evoca se’m feien vivents i arribava a oblidar els maldecaps i les tensions d’avui. Perquè aquella manera de viure d’en Quim Borralleras i els seus amics sembla, des de la nostra perspectiva, un pur somni.

D’una manera forçosament simplista per tal de guanyar temps, diríem que es tracta d’intel·lectuals i gent culta que no té problemes econòmics i pot dedicar moltes hores a seguir totes les manifestacions artístiques que es fan a la ciutat i comentar-les en llargues tertúlies diàries.

El taller anomenat Guayaba, el cafè Lyon d’Or i l’Ateneu Barcelonès són els tres escenaris on Jardí situa aquests personatges. El taller Guayaba, punt de treball i de reunió d’artistes i estudiants, era a la plaça de l’Oli tocant al carrer de les Donzelles. Quina delícia de noms! És un indret que ja no podem identificar, perquè va desaparèixer quan s’obrí la Via Laietana. Del Lyon d’Or, el llibre en reprodueix una fotografia impressionant: sembla el saló d’un castell mig romàntic mig medieval, amb un sostre altíssim i una llar de foc monumental. L’Ateneu s’instal·là l’any 1906 al carrer de la Canuda, i molts socis van trobar que era un lloc desavinent perquè era “poc cèntric...”.

En aquests tres ambients es reunia la “penya” formada per polítics, advocats, escriptors, pintors, escultors, periodistes, erudits, musicòlegs, “o tipus merament ociosos, amants de la bona vida o dilettanti”. Quim Borralleras es convertí, sense pretendre-ho, en el president o director d’aquestes tertúlies, i Josep Maria de Sagarra en diu: “Comprenia i sentia la transcendència del fet literari, però no va escriure mai ni dues ratlles de cara a la publicitat. Fou, potser, el més agut i entès gustador dels valors musicals, però no se li acudí ni un sol retall de solfa. Posseïa una de les retines més doctes per a apreciar la qualitat de les arts plàstiques, però no agafà mai ni un pinzell ni un llapis. En les converses enraonava d’una manera clara, precisa, viva i eloqüent, però mai no digué dues paraules en públic, ni en un modest brindis de banquet entre amics”.

Borralleras, doncs, no fou un “creador”, que és el que avui tothom vol ésser. I aquesta reflexió m’ha estat rondant pel cap quan, en la calma nocturna, he tancat el llibre. És a dir, la relació entre l’“obra” i la “vida”, i com una obra voluminosa, tenaç i continuada pot ser absolutament morta per als contemporanis de l’autor, i en canvi una vida que sembla “inoperant”, que no es manifesta en cap producte tangible i situat en el mercat, pot esdevenir una veritable obra humanística. Sembla que Borralleras inspirà una sèrie d’activitats, que va ser un ajut moral i material per a molta gent i que en un món d’enveges i malícies naturals va tenir l’originalitat de ser un home bo. Tenia diners i tenia temps, i és llàstima que molts homes bons d’avui no tinguin l’una cosa ni l’altra.