‘Pactomaníacs’

Després d’uns quants dies de sentir parlar a totes hores de Ripoll, encara és hora que algú hagi intentat explicar què diables ha passat a la mil·lenària capital del Ripollès, bressol de Catalunya; per quins set sous un percentatge molt considerable dels seus habitants han decidit de cop i volta votar allò que no havien votat mai, que ni tan sols havien imaginat que votarien mai. Només es parla del cordó sanitari imprescindible perquè la candidata que ha votat tota aquesta gent no sigui la nova alcaldessa de la vila. Sense Junts, amb Junts, amb la CUP, sense la CUP, tots a l’una como en Fuenteovejuna o amb una pinça al nas..., l’important és pactar, ni que sigui en el darrer minut.

Tan exemplar com a Ripoll, amb 10.641 habitants, és el que passa a Girona amb 102.666, gràcies a l’estira-i-arronsa de cadires i parcel·les que està precedint el part d’un nou pacte de govern per a la capital. O el que passa al cap i casal barceloní, on cap dels seus 1.636.193 habitants es mereixia la proposta desesperadament surrealista de trialcaldia amb què Ada Colau ha provat de retenir poder –com fan tots– i obviar l’esmena que li han fet, a ella, els barcelonins. A ella i al seu còmplice necessari, Jaume Collboni, que ara somia rebre demà un paquet sorpresa, llacet inclòs, amb els vots del PP, els de Vox o els de Manuel Valls ressuscitat per poder negar l’alcaldia a Trias o, segons l’ull del ministre Iceta, per evitar que el nou alcalde de Barcelona porti cosida al pit una estrella independentista...

Però no s’enganyin. Això és pecata minuta, guarnició. El sant grial dels pactomaníacs és la paorosa trama que ha teixit el Partit Popular per recuperar tot el poder, que depèn –no es podia saber– de reabsorbir la seva marca blanca (Ciudadanos) i abraçar-se a la seva facció més totalitària (Vox). És l’Espanya que ve, la de Feijóo més Abascal, la inevitable perquè és la de sempre, la del neofranquisme inherent, la que neix a Castella i s’estén com taca d’oli, la que arriba a València amb la sagrada missió d’escombrar el català, la masclista i reaccionària, la més catalanòfoba. La que ens hauria de fer aixecar el cap per veure l’horitzó.