Glenda

Julio Cortázar ho va dir en el títol d’un conte: Que­re­mos tanto a Glenda. El relat pre­senta un grup d’admi­ra­dors incon­di­ci­o­nals d’una actriu (Glenda Gar­son) en qui reco­nei­xen una per­fecció mal­me­nada per molts cine­as­tes: per això cele­bren que Glenda anunciï la seva reti­rada i, quan se’n pene­deix, volen evi­tar que torni a actuar. Glenda Gar­son remet evi­dent­ment a Glenda Jack­son, que Cortázar va començar a esti­mar un dia en què, a l’Aldwych The­at­her de Lon­dres, va veure-la fus­ti­gant amb el fuet sedós dels seus cabells el tors nu del marquès de Sade: el cèlebre mun­tatge de Peter Brook del Marat-Sade de Peter Weiss.

Jo també vaig començar a esti­mar Glenda des que, un temps després de la mort de Franco en què s’estre­na­ven a l’Estat Espa­nyol pel·lícules que la cen­sura havia blo­que­jat, vaig veure Women in love, una adap­tació del 1969 de la novel·la de D.H. Law­rence diri­gida per l’exces­siu Ken Rus­sell. No l’he tor­nat a veure: no sé què em sem­bla­ria ara, però no importa. Glenda Jack­son il·lumi­nava la pan­ta­lla encar­nant una dona que viu l’amor i el desig sense sot­me­tre’s a un home. En aque­lla època molts l’estimàvem perquè la vèiem com l’actriu per­fecta i alhora inde­pen­dent, alli­be­rada del culte a la imatge. Pas­sats uns anys, es va reti­rar (tot i que no del tot) per dedi­car-se a la política. Va ser dipu­tada pel Par­tit Labo­rista i va arri­bar a tenir un càrrec en el pri­mer govern de Tony Blair, cosa que no li va impe­dir cri­ti­car-lo pel seu paper a la guerra de l’Iraq i, al cap­da­vall, per con­ti­nuar la maleïda tasca de Mar­ga­ret Thatc­her. Glenda ho tenia clar: Thatc­her va ins­tau­rar una “ide­o­lo­gia de cobdícia, ego­isme i desa­tenció pels més dèbils”. Així estem, cer­ta­ment, esti­mada Glenda.