Glenda

Julio Cortázar ho va dir en el títol d’un conte: Queremos tanto a Glenda. El relat presenta un grup d’admiradors incondicionals d’una actriu (Glenda Garson) en qui reconeixen una perfecció malmenada per molts cineastes: per això celebren que Glenda anunciï la seva retirada i, quan se’n penedeix, volen evitar que torni a actuar. Glenda Garson remet evidentment a Glenda Jackson, que Cortázar va començar a estimar un dia en què, a l’Aldwych Theather de Londres, va veure-la fustigant amb el fuet sedós dels seus cabells el tors nu del marquès de Sade: el cèlebre muntatge de Peter Brook del Marat-Sade de Peter Weiss.

Jo també vaig començar a estimar Glenda des que, un temps després de la mort de Franco en què s’estrenaven a l’Estat Espanyol pel·lícules que la censura havia bloquejat, vaig veure Women in love, una adaptació del 1969 de la novel·la de D.H. Lawrence dirigida per l’excessiu Ken Russell. No l’he tornat a veure: no sé què em semblaria ara, però no importa. Glenda Jackson il·luminava la pantalla encarnant una dona que viu l’amor i el desig sense sotmetre’s a un home. En aquella època molts l’estimàvem perquè la vèiem com l’actriu perfecta i alhora independent, alliberada del culte a la imatge. Passats uns anys, es va retirar (tot i que no del tot) per dedicar-se a la política. Va ser diputada pel Partit Laborista i va arribar a tenir un càrrec en el primer govern de Tony Blair, cosa que no li va impedir criticar-lo pel seu paper a la guerra de l’Iraq i, al capdavall, per continuar la maleïda tasca de Margaret Thatcher. Glenda ho tenia clar: Thatcher va instaurar una “ideologia de cobdícia, egoisme i desatenció pels més dèbils”. Així estem, certament, estimada Glenda.