‘Three ninety’ (3,90 euros)

Un dels sectors en què es nota de manera perceptible la reculada del català en l’atenció al client és el del comerç al detall. Queden lluny els temps en què de manera generalitzada els comerços atenien en l’idioma del client. Ho facilitava el fet que la major part dels negocis eren de propietat i estaven gestionats per catalanoparlants; i també que els comerciants exigien als seus empleats que dominessin tant el català com el castellà. La justificació econòmica era pròpia de la lògica del negoci: qui paga mana, el client sempre té raó i altres aforismes neixen tots del principi comercial bàsic de fer de manera que qui entra a la botiga se senti ben atès ... i compri. Amb el pas dels anys, és cada vegada més corrent (sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona) trobar comerços que t’atenen exclusivament en castellà, malgrat que el client s’hi adreci d’entrada en català. Sembla talment que el requeriment que feien els comerciants als seus dependents d’atendre al client en el seu idioma hagi passat a la història, hagi perdut valor comercial.

Una expressió pràctica d’aquest procés de canvi que se situa en el límit el trobem en els petits supermercats que han proliferat com bolets per tot Catalunya als quals hom es refereix com a paquis. Es tracta de negocis que són propietat de persones d’aquesta ètnia, com els treballadors, i que actuen com a botiga de conveniència atesa la qualitat dels productes i els amplis horaris que fan. En aquest tipus de comerç, quan demanes alguna cosa, és una quimera que t’atenguin en català, i s’arriben a produir situacions tan curioses com la que acabem de viure un grup d’amics en un comerç al cor de la ciutat que és el bressol de Catalunya. Agafem els productes que ens interessen i en pagar a la caixa demanem “quant és?” i el dependent ens diu “three ninety”, en anglès. Ni castellà ni català, i al bressol de Catalunya. Com canvien les coses!