Lluites desiguals

L’executiu espanyol, comandat encara per Pedro Sánchez, combatrà “amb tota la força de l’estat” els “retrocessos” dels pactes entre el PP i Vox en matèries com la violència de gènere i els reconeixements dels drets i les llibertats, com els de les persones LGTBI+. La portaveu del govern, Isabel Rodríguez, va mostrar dimarts passat el seu enuig davant l’acumulació de decisions entre les forces de dreta i ultradreta que, al seu parer, atempten contra la legislació que “té el suport majoritari dels ciutadans”. En aquesta defensa aferrissada de les línies vermelles en determinats àmbits no hi vaig sentir cap menció a la llengua. Ni una. Els atacs contra el català tant al País Valencià com a les Balears s’han multiplicat des de l’arribada al poder dels amics d’Abascal, però sembla que la volguda i interessada aniquilació de la llengua pròpia d’aquests territoris no treu la son a les anomenades forces d’esquerra. Sorpresa? Cap ni una. La defensa de les llengües minoritàries dins d’un Estat espanyol fagocitari no ha estat mai una matèria mereixedora de prou respecte i atenció. En el millor dels casos, s’ha utilitzat per arreplegar quatre vots dels ciutadans més sensibilitzats, però en el fons això de parlar diferent s’ha anat convertint en una situació anòmala, molesta, que només porta problemes i que no compensa esmerçar-hi massa esforços. A més, en el moment en què els eixelebrats independentistes vam reclamar la llengua com a pal de paller del nostre model d’estat, l’excusa per vincular el català només amb les ànsies separatistes d’una part del territori es va acabar convertint en l’adversari a batre. L’arribada de les dretes més dretes al govern espanyol, que tothom dona per fet, més que un escenari de terror apocalíptic planteja una situació ja viscuda i, per tant, coneguda. I a l’enemic més val conèixer-lo ben a fons per saber de quina manera se l’ha de combatre. Perquè si des de Madrid pensen que anorrear el català els resultarà fàcil és que no coneixen la gent que el parlem. Ni més, ni menys.