Combatre l’extrema dreta

Des que es van convocar les eleccions del 23 de juliol es repeteix una consigna: “cal frenar l’extrema dreta.”

I sí. Rotundament: cal frenar-la. Però no des de l’esquematisme interessat i autoexculpatori que pretén una determinada esquerra, com la del PSC-PSOE, dels comuns o de Podemos, avesada a manifestar-se de bracet amb la ultradreta, a obtenir una alcaldia (Colau) gràcies a la difamació de l’aparat d’estat, una esquerra gens refractària a pactar amb Valls o amb el PP. Estem parlant, és clar, de l’esquerra que abraça el neoliberalisme més ferotge. De l’esquerra etnicista, que cada cop que hi ha eleccions, des del sud fa crides patrimonialistes per ordenar què han de votar els descendents dels que van emigrar al nord. De l’esquerra de la calç viva. Del 155. De les tortures del 1992. De la llei mordassa. De l’esquerra que vincula independentisme amb terrorisme per criminalitzar els drets democràtics i eludir qualsevol via política. De l’esquerra de l’espoli fiscal i la desinversió a Catalunya, que de manera tan discriminatòria lamina els serveis bàsics d’una part dels ciutadans de l’Estat. De l’esquerra que amaga les balances fiscals de l’Estat perquè “no se’n puguin treure lectures polítiques”. De l’esquerra que impedeix les investigacions dels atemptats a Barcelona de l’agost del 2017; que obstaculitza les investigacions de l’espionatge als independentistes; que neutralitza el corredor mediterrani; que pot viure amb complicitat amb la repressió contra l’independentisme i contra la llibertat d’expressió (Hasél, Valtònyc...). De l’esquerra que manté estructures franquistes per desplegar polítiques pròpies. Estem parlant de l’esquerra que cada dècada fa sonar l’espantall de la ultradreta, però només per autopromocionar-se electoralment, sense cap senyal de constituir-se en un revulsiu creïble per assentar una nova cultura democràtica i un Estat plural. Sense cap mena de dubte: cal combatre la ultradreta. I per tant, també cal combatre la ultradreta de l’esquerra.