Mònica

Crec que vaig veure Mònica López per pri­mera vegada en el cèlebre mun­tatge diri­git per Mario Gas d’El temps i els Conway, de J.B. Pri­est­ley. Hi encar­nava una de les filles d’una família anglesa que declina després de cele­brar la fi de la I Guerra Mun­dial: els errors que mal­me­nen la vida, les feri­des del temps. Deu fer uns trenta anys. Diria que no soc l’única que va sen­tir la seva presència com una reve­lació: vam per­ce­bre el talent, l’encant i la sen­si­bi­li­tat d’una actriu ales­ho­res jove que no sé si, amb el temps, ha fet una car­rera cohe­rent, com diu el clixé, però sí que sem­bla ins­pi­rada per un cert sen­tit de la lli­ber­tat i del gust per inten­tar fer un tea­tre que sigui digne de memòria.

El cas és que Mònica López fins ens agra­dava quan va fer d’Abril a Nis­saga de poder. Se’n va afar­tar, d’aque­lla sèrie i va dema­nar que mates­sin el seu per­so­natge: TV3 mai més l’ha tin­gut pre­sent. Pot­ser millor per a ella. Amb direc­tors còmpli­ces, com ara Mario Gas i Àlex Rigola, sem­pre ha tro­bat el seu lloc al tea­tre. No va dub­tar de col·labo­rar amb el gran Car­les San­tos i també s’ha embar­cat amb la com­pa­nyia La Calòrica. Recent­ment, tot han sigut elo­gis per la seva inter­pre­tació de la mar­quesa de Mer­te­uil en un mun­tatge de Les amis­tats peri­llo­ses al Lliure. Tot i la seva immensa fotogènia, el cinema no li ha arri­bat a fer prou cas: ara una sèrie tele­vi­siva, Rapa, li aporta una certa popu­la­ri­tat inter­pre­tant-hi una ser­gent de la Guàrdia Civil en aigües galle­gues tèrbo­les. I és així que, en arri­bar la segona tem­po­rada, l’actriu s’ha negat a pro­moure la sèrie emesa per Movis­tar al pro­grama El hor­mi­guero. Ha dit que ho ha fet perquè Pablo Motos blan­queja el fei­xisme. Una veri­tat com un tem­ple. I que lla­drin.