El gran contracte prorrogat

La nos­tra relació és con­trac­tual; cedim drets i lli­ber­tats a un grup de polítics perquè ges­ti­o­nin la col·lec­ti­vi­tat. Ho per­me­tem en nom d’un supo­sat estat del benes­tar, a costa pre­ci­sa­ment de limi­tar la nos­tra acció indi­vi­dual. I ho accep­tem. El pacte, però, és des­com­pen­sat; perquè tole­rem i dei­xem que aquests ges­tors públics es per­petuïn. No té lògica, ni sen­tit. A més, és insen­sat. I no tenim cap més con­trol que les elec­ci­ons, en les quals votem sense fer ser­vir la raó, sinó l’emoció. Tucídides ja adver­tia sobre aspec­tes de la democràcia i Tho­mas Hob­bes, sobre l’home. És lògic que un pre­si­dent del Par­la­ment cobri un sou de per vida? És nor­mal que un polític pugui tenir càrrecs en con­sells d’admi­nis­tració? És pru­dent dei­xar que es per­petuïn? No, no ho és. Però els dei­xem.