Opinió

Tal dia com avui de 1979

Josep M. Espinàs

Ens inventem

Par­lant del feno­men de la inter­pre­tació, no tan sols a l’esce­nari sinó fora, l’excel·lent escrip­tor Adolfo Mar­si­llach –també cone­gut com a actor i direc­tor– ha escrit unes rat­lles extra­or­dinària­ment il·lumi­na­do­res. “Un indi­vidu és ell mateix, i també l’indi­vidu que s’inventa. No és un procés fàcil. Al començament anem a les fos­ques. Podem ésser tants, que ens costa força deci­dir-nos. Len­ta­ment, les cir­cumstàncies col·labo­ren en aquesta carac­te­rit­zació. Un matí, les cir­cumstàncies col·labo­ren en aquesta carac­te­rit­zació. Un matí, fem un gest espe­cial que ens resulta còmode, que sem­bla haver nas­cut espontània­ment; una tarda diem unes parau­les bri­llants que resul­ten ade­qua­des a una certa acti­tud, a un pen­sa­ment deter­mi­nat; una nit des­co­brim una manera de seure, de cami­nar, de moure’ns. El per­so­natge ja és a prop. Com en el tea­tre”.

Em penso que tots ens podríem reconèixer en aquesta des­cripció, si féssim un esforç d’anàlisi sufi­ci­ent, si fóssim capaços d’iden­ti­fi­car l’ins­tant i el lloc de l’apa­rició d’això que en diem les nos­tres carac­terísti­ques. Quina estra­nya experiència de labo­ra­tori, quina mena d’autòpsia en carn viva –més angoi­xosa que l’altra, pro­ba­ble­ment– seria ras­tre­jar l’ori­gen dels nos­tres tics “per­so­nals”, dels nos­tres hàbits, defec­tes i vir­tuts! Com aquells dibui­xos inge­nus dels pas­sa­temps, que es poden fer sor­tir tot enllaçant una sèrie de punts, l’explo­ració a què em refe­reixo ens per­me­tria de des­co­brir com ens hem anat cons­truint nosal­tres matei­xos. Aquest meca­nisme de tria, que ha fun­ci­o­nat d’una manera tan cons­tant com incons­ci­ent, s’ha regit per unes nor­mes, per unes intuïcions ínti­mes, per uns con­di­ci­o­na­ments exte­ri­ors?

Per tot ple­gat, suposo. Ens hem inven­tat nosal­tres i ens han inven­tat els altres, i encara cada dia ens inven­tem i ens inven­ten, i bon senyal que sigui així –men­tre els ges­tos que anem afe­gint al nos­tre reper­tori no ens endu­rei­xin, men­tre les fra­ses que fem nos­tres no ens tra­ei­xin, men­tre els sen­ti­ments que ens agrada de subs­criure no ens facin inso­li­da­ris. Sí, és bon senyal que con­ti­nuem carac­te­rit­zant-nos fins a morir, perquè vol dir que encara som trans­for­ma­bles i, per tant, amb pos­si­bi­li­tats d’auto­cor­recció i d’inves­ti­gació.

Hi ha un pro­blema deli­cat, però: carac­te­rit­zar-se sense cari­ca­tu­rit­zar-se. S’arriba a la cari­ca­tura, em penso, quan un està satis­fet del propi caràcter. Ales­ho­res dei­xem d’inven­tar-nos i en defi­ni­tiva ens suïcidem.

A base d’assa­jar nous ges­tos, noves parau­les, nous sen­ti­ments, demos­trem sense ado­nar-nos-en que cada u de nosal­tres no és sola­ment allò que és, sinó també allò “que no és”, o sigui allò que vol­dria ésser. Pot­ser seria massa fàcil dir, com se sol denun­ciar, que fem comèdia. Hauríem d’evi­tar el con­tin­gut des­pec­tiu d’aquesta expressió. Em sem­bla més exacte –quan la comèdia no és feta amb pura mala intenció– accep­tar que fem una repre­sen­tació de la per­sona que volem arri­bar a crear en nosal­tres, més àmplia, més rica, més oberta a tot, fins i tot a les con­tra­dic­ci­ons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.