La violència justa

La mort d’un jove de 17 anys d’origen nord-africà pel tret a boca de canó d’un policia, durant un control de trànsit dimarts passat al suburbi parisenc de Nanterre, ha provocat una onada de protestes populars, violència urbana i enfrontaments amb la policia, amb un balanç catastròfic de ferits, destrosses i centenars de detencions, i torna a posar sobre la taula la qüestió de la violència policial abusiva o injustificada, que hem vist en altres exemples als Estats Units però també a Catalunya, amb motiu de l’1 d’Octubre. En el cas d’aquesta setmana a França, no es poden obviar factors tant de caràcter socioeconòmic, com també de caràcter ètnic, racial i de falta de cohesió social, que són combustible altament inflamable i que molt probablement han actuat com a multiplicadors d’aquesta erupció. Però l’espurna que ho encén tot és la utilització arbitrària, abusiva i letal de la violència per part de la policia contra un jove d’origen algerià que acaba mort sense motiu ni justificació i, al damunt, la criminalització policial de la víctima desmentida després per les imatges de vídeo dels fets.

La qüestió de fons és en quins termes els ciutadans entreguem el monopoli de la violència a les forces de l’ordre. Perquè això és clau per trobar un equilibri just i eficient entre la difícil labor dels policies, en termes d’ordre públic, seguretat i delinqüència, i l’escrupolós respecte que han de tenir per les persones i pels seus drets fonamentals. No es pot banalitzar, ni normalitzar la violència en la relació entre policia i ciutadans, i viceversa. Cal, d’una banda, assegurar-se que la policia disposa d’eines suficients per treballar amb eficàcia i amb l’obligada proporcionalitat en l’ús de la violència. Cal reforçar els mecanismes d’autocontrol per prevenir el mal ús d’aquestes eines i evitar la impunitat. I finalment cal garantir que l’estat de dret funciona amb diligència i contundència contra aquells que fan un ús desproporcionat, abusiu i injustificat de la violència. Evidentment, això és responsabilitat dels poders públics –legislatiu, executiu i judicial–, però també ho és dels ciutadans exigir als seus representants polítics que vetllin per aconseguir-ho.