Canícula

D’on ha sor­tit la gen­tussa que cada dia de la seva vida troba un moment per a excla­mar: “Oh, que bonic que és l’estiu!”? La canícula —per­do­neu que us aixafi la gui­tarra i els uni­corns— esgota les neu­ro­nes, cap­gira l’estómac, genera una trans­pi­ració cor­po­ral des­a­graïda, pro­voca la sen­sació de tenir un glo­bus en comp­tes d’un crani i et fa l’efecte que al llarg del dia t’han atro­pe­llat uns dos-cents tràilers seguits. Als mit­jans ens reco­ma­nen no sor­tir a les hores cen­trals del dia i beure molta aigua. Com si la intenció de la huma­ni­tat fos car­dar el camp al car­rer de tres a cinc de la tarda amb un jer­sei negre de coll alt, unes botes de neu i un ter­mos de llen­ties esto­fa­des. Sis­plau, que no som imbècils del tot. Turis­tes grei­xi­no­sos sense samar­reta, ado­les­cents mono­neu­ro­nals amb mit­jons llargs i xan­cle­tes, dones espan­tall amb ves­tits d’estam­pats impos­si­bles i gos­sos enta­fo­rats en cot­xets de nadons, com si les pobres bèsties no sabes­sin cami­nar i esti­gues­sin súper a gust enmig de trenta man­tes de llana. Aques­tes visi­ons diàries durant l’estiu també fan vomi­tar. I a sobre són aspec­tes que min­ven la cre­a­ti­vi­tat als que ens dedi­quem a escriure sobre la bellesa. L’estiu, no ens enga­nyem, és la mer­de­rada més grossa de l’uni­vers. La penya s’asseca la suor amb la mateixa mà que després farà ser­vir per poti­ne­jar-te les oli­ves davant d’una cer­vesa calenta en una ter­rassa infec­tada de gent sem­blant­ment suada. O pit­jor, amb la mateixa mà amb què et salu­darà o t’aca­ro­narà les gal­tes, si es dona el cas. La gràcia d’avui és que els meus pares fa mig segle que es van casar. Mig segle. Es diu de pressa.