Fidelitats de Farners

Un domini màgic! La biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma ha celebrat el seu centenari. Pionera, aquell 1923, del pla de biblioteques de la Caixa de Pensions, l’equipament no ha perdut mai la pàtina d’encís ni el rigor professional de qui hi va treballar i de qui hi treballa avui. La Vinyoli, punt de trobada de petits, joves i grans, porta el nom de l’excels poeta des del 2002, que és quan l’Ajuntament va començar a gestionar-la. I com tot equipament històric i popular, atresora anècdotes que l’humanitzen i la fan encara més entranyable. Com la d’aquell Quixot que a la primera pàgina de guarda s’hi podia llegir: “Dedico este libro a la biblioteca de Santa Coloma de Farners”, i no ho firmava el jove i anònim bromista (avui reconegudíssim historiador colomenc) sinó el mateix “Miguel de Cervantes y Saavedra”. O aquella altra dels dos jubilats que no hi havia dia que no aturessin l’alcalde Antoni Solà, artífex de l’última gran remodelació, quan es dirigia cap a l’ajuntament. Amb vehemència li elogiaven la instal·lació de les noves sales, modernes i ben equipades. Tant era el seu entusiasme, i tan repetides les felicitacions, que al final el batlle va entrar a informar-se sobre aquell parell de sèniors vinyolians. –“Calli, calli...!”, van fer-li les bibliotecàries tot posant-se la mà al front. I sí, els dos jubilats valoraven molt positivament la sala d’internet, on s’instal·laven cada matí per procedir a l’avaluació i crítica de tòrrids films amb continguts d’acords copulatius, acoblaments morfològics i tota mena d’exclamacions i interjeccions. L’exalcalde mai no sabrà si compaginaven aquests visionaments i audicions amb la lectura del poema de Vinyoli que, per si de cas, reprodueixo aquí en homenatge a uns usuaris tan fidels: “A l’aigua ens abracem: té el pubis / escarolat, la gropa sumptuosa, / que en jo tocar-la es fa més plena encara. / M’hi encavalco. Fuig. Entrecuixem. L’agafo / pels flancs, amb besos l’asfixio. Fuig / un altre cop, però ja llangorosa, / flonja i ardent. Així que surt del bany, / regalimosa, les agulles d’aigua / que li queden pel cos evaporant-se / són crits d’amor. Aleshores parlem / amb ajut de metàfores. Com dir si no / l’excés d’aire calent que abrusa el pit, / el segament de cames i genolls, / el cor que se’m desboca quan la miro / dreta o jaient. T’adoro fins l’esquelet”.