Cinquanta anys

Potser encara avui no és ben bé notícia, però ben aviat ho serà. Fa pocs dies vam voler celebrar amb tota solemnitat que fa cinquanta anys la Judith i jo ens vam reunir amb gent molt diversa i variada, parents i amics de la comunitat de Sant Josep Oriol de Barcelona i gent de l’Empordà en una era de pagès d’Arbúcies per manifestar el nostre amor. Va ser un casament especial, el mossèn Pere Artigas, llavors vicari d’Arbúcies, amb màniga de camisa, va beneir el nostre matrimoni. Va ser una festa viscuda intensament, amb els cants dirigits per mossèn Albert Tauler, que era l’autor del llibret –que trobem encara avui a totes les parròquies– en què hi ha les cançons que s’han anat cantant, totes elles amb missatges i música moderns. La missa va ser a l’aire lliure amb majoria de gent jove, encara que oficialment ens vam casar a l’església de la Pietat, per mantenir les formes. Fins i tot una neboda de la Judith, segurament impregnada del caliu que s’hi vivia, va demanar als seus pares si podia fer la primera comunió. No oblidem que parlem de cinquanta anys enrere, quan encara hi havia moltes reticències en molts sectors de l’Església. Jo havia aparcat el meu sacerdoci i havia començat un altre camí, el del periodisme, en aquell moment al Diario de Barcelona.

La celebració del nostre casament no es va assemblar en res als casaments que es feien en aquella època. Hi havia molta gent, molta, molts venien del Baix Empordà, feligresos de les parròquies de les quals jo havia estat responsable, que van entendre perfectament que amb la Judith comencéssim un altre camí. D’altres de Barcelona, on a la parròquia de Sant Josep Oriol formaven part d’un grup de joves creients. Voldria recordar mossèn Llopart, perquè n’era el rector i sempre va estar al nostre costat.

I han passat cinquanta anys, qui ho havia de dir! Quan ens vam voler plantejar la celebració d’aquest aniversari amb la Judith vam pensar que valia la pena fer-ho el més solemne possible. No vull entrar ara amb el tema del divorci ni voldria que semblés que això nostre és millor. No. Cadascú en la vida va prenent decisions d’acord amb les seves circumstàncies i tenint en compte que sempre l’amor ha d’estar en el primer lloc. La nostra vida ens ha portat a arribar als cinquanta anys mantenint aquell caliu que es va encendre un bon dia i que el vam anar conreant. Vam començar grans, és cert, però hem de reconèixer que ens ha passat molt de pressa.

Fa uns anys –deixeu-me explicar una confidència– ens vam plantejar de fer alguna celebració, ja que no comptàvem poder fer les noces d’or. Però ja hi som. I com que volíem que hi pogués participar molta gent, quan ens en vam adonar ja passàvem de molt la capacitat de local, el restaurant L’Horta de Bellcaire, portat per uns bons amics. Doncs cap problema, faríem dues sessions i així alguns familiars i amics que no podien venir un dia potser podrien venir l’altre. Podríem dir que va ser una celebració que tenia alguna semblança amb la del dia del nostre casament. Creiem que ningú no va venir per compromís, per quedar bé. I de ben segur que ens vam deixar algú que ens hauria fet il·lusió que hagués pogut participar en la celebració. Aprofito per dir que ens hauria agradat ser encara més gent, però ja se sap, sempre en les coses hi ha un límit.

A vegades he pensat on deuen haver anat a parar tots aquells nois i noies que formàvem part d’aquella comunitat de Sant Josep Oriol. La vida de les persones va seguint el seu curs i m’agradaria que alguns d’ells em llegissin aquest article i recordessin aquelles celebracions que fèiem a la parròquia. Els cinquanta anys ens serveixen per recordar històries viscudes amb estimació. I encara em veig amb el meu Citroën carregant més gent del que legalment es permetia i repartint nois i noies per Barcelona quan acabàvem les reunions. Eren altres temps i no hi havia les facilitats de comunicació que hi ha ara. Al final de cada reunió em recorria Barcelona d’un cap a l’altre deixant un aquí, un altre allà. Primer pensàvem que potser no arribaríem als cinquanta i ara tenim prou il·lusió per fer-ne més fins que ens parin. Per nosaltres que no es perdi.