Opinió

Una d’havaneres

M’imaginava tornar a seure a la platja, enmig de les barques, gaudint de la brisa marina

Creia que hi havia coses que perduraven tota la vida, però sembla que és un costum de l’ésser humà per malbé tot el que toca. Dissabte vaig anar a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Feia molts anys que m’havia acostumat a fer-ho des del sofà de casa i amb la fresca de l’aire condicionat simulant la brisa del mar. Res, no té ni punt de comparació, us ho ben asseguro. Crec que tots els gironins en algun moment hem gaudit d’aquest poble de pescadors tan entranyable, hem passejat pels seus carrers estrets i ens hem banyat a les aigües blaves i transparents de les seves caletes. Però aquest dissabte vaig quedar molt decebuda. Imaginava baixar pel carrer Chopitea fins al final i fer el revolt a la dreta, on el primer que arriba és l’olor de mar i la imatge de la platja i les barques. Doncs no, aquest cap de setmana no va ser així. En girar vaig veure una monstruositat de ferros i lones negres que amagaven el que havia imaginat. Des del sofà de casa no m’havia semblat un muntatge tan complex. Jo m’imaginava tornar a seure a la platja, enmig de les barques, gaudint de la brisa marina, veient les barques fent de fons d’escenari, i tothom cantant les cançons. Doncs no, tot l’encant va quedar en un no res. Malgrat tot, vaig decidir quedar-m’hi igualment, perquè jo hi havia anat a escoltar les havaneres! En una de les terrasses vaig conèixer un grup de senyores que havien vingut des de Rubí. Ens vam caure bé immediatament. Estaven molt motivades. S’hi ha d’estar per pagar una entrada de quaranta euros i trenta-cinc euros d’autobús. Anada i tornada el mateix dia. Això sí, venien amb els entrepans del sopar fets, ja que els semblava que per escoltar havaneres havien pagat prou. Una m’explicava que l’endemà, com que eren les festes de Rubí, anirien a escoltar una altra vegada havaneres i de forma gratuïta. Però si una cosa em va indignar va ser escoltar pràcticament el 70% dels qui eren al meu voltant parlar la llengua del país veí. I no, no eren turistes estrangers. Eren veïns d’alguna ciutat catalana fent de turistes a Catalunya. Voler gaudir de la cultura de casa nostra i trobar-te aquest panorama és del tot decebedor. I explica moltes coses. Però, sabeu què? Bon vent i barca nova. Perquè, malgrat tot, continuarem lluitant pel que som!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.