La ingenuïtat

Que el procés independentista que s’havia iniciat amb el “volem votar” acabi amb crides a l’abstenció a les eleccions espanyoles promogudes, per exemple, per la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana representa la confirmació de tota una seqüència política que mai no va fugir de la ingenuïtat. És probable que ni la societat catalana ni encara menys la classe política que va liderar el camí cap a l’1 d’octubre encara no hagi processat que ni tan sols a l’Europa occidental i en un context suposadament pacífic i democràtic no hi pot haver una secessió sense conflicte ni sacrifici.

La completa desorientació del moviment tant en les seves bases com en els seus quadres, la manca de respostes sobre quin camí prendre, les lluites internes, la fragmentació i l’abandonament de la causa són al meu parer expressions d’aquesta incapacitat per assumir la realitat política. I la realitat és que no hi ha alternativa a una independència dura si es vol mantenir la nació. Per bé que les deficiències en el projecte cultural i lingüístic del catalanisme ja eren evidents a l’inici de la dècada passada, el salt endavant que es va pretendre encara partia d’una confiança en la fortalesa i en el caràcter majoritari i integrador de la comunitat nacional, una majoria, que era la que volia expressar-se al voltant d’un objectiu específic i que era suposadament tan rotunda que no podia ser frenada amb elements coactius.

D’ençà del 2017 hem vist no sols que amb una aplicació lleu d’aquests elements coactius per part de l’Estat espanyol n’hi havia prou per atemorir la població i especialment els seus dirigents polítics, sinó que desballestat l’objectiu de l’estat sobirà la nació s’escolava entre els nostres dits. Ni independència, ni llengua, ni cultura, ni cohesió. En fallar el marc polític que havia de convertir el sistema lingüístic i cultural en hegemònic, un horitzó al qual ja s’havia renunciat d’entrada precisament per por d’inquietar aquells que mai no s’havien sentit integrats a la comunitat, ens vam abocar a aquesta alienació i a aquesta divisió que porta a l’evaporació del vincle nacional. Així, en aquest cicle funest de renúncies a la identitat i a l’ideal de la llibertat propiciat pels gestors de les institucions després de 2017, potser sols contrarestat per gestos com la sortida de Junts del govern de la Generalitat la tardor de 2022, hem arribat al punt que l’alternativa als partits tradicionals no és ni la llista cívica, ni l’ANC 1 o l’ANC 2, sinó l’espai que representen la Sílvia Orriols i el Front Nacional de Catalunya, els quals, així mateix hereus de la citada ingenuïtat, prefereixen carregar els neulers contra una comunitat marginada i empobrida que contra els veritables poders que amenacen la continuïtat de la catalanitat.

Però la candidesa amb la qual es va conduir la causa independentista encara ha de ser purgada a un nou nivell. Un dels pecats originaris que expliquen la present confusió rau en la il·lusió d’impulsar un moviment d’emancipació nacional i, alhora, col·locar quadres a les institucions de l’autonomia espanyola. Ha estat sota aquesta premissa, impensable si comparem el procés català amb d’altres nacions que efectivament han culminat una secessió, que s’han generat les contradiccions més abominables, com ara la d’emblanquinar el PSC i la repressió amb pactes a les diputacions provincials, consells comarcals i diversos ajuntaments entre aquest partit i les forces independentistes. Algú s’imagina el Congrés Nacional Indi tot pactant amb els britànics la governabilitat d’Uttar Pradesh en ple conflicte d’independència?

Doncs bé, la següent fase derivada d’aquesta incapacitat d’abandonar l’autonomisme per part dels actors independentistes serà que l’espanyolisme forçarà que les abandonin. Ho faran per la via expeditiva d’un nou 155 o a través d’una maniobra electoral que inciti, ja que no se sortirà de l’autonomisme, a votar aquells que poden gestionar amb més eficiència les engrunes de l’autogovern (una possibilitat que la campanya independentista per l’abstenció serveix en safata). Altrament dit: que el país no serà governat per les classes mitjanes i altes de la comunitat nacional, sinó que serà directament comandat des de Madrid en un marc espanyol d’assimilació. Esperem que, si això s’esdevé, s’enceti la reacció, però també que aquesta reacció no arribi quan ja siguem una clara minoria dins el nostre propi territori.