El misteri de l’amor

Avui que els Antònia Font actuen al Cruïlla a Barcelona em ve al cap el primer cop que els vaig veure. Va ser a la Universitat de les Illes Balears durant un especial d’El món s’acaba de Catalunya Ràdio en què els vam convidar a tocar, fa més de 25 anys. Com que tot just començaven i només duien un parell de cançons preparades per a aquell directe, amb un públic ple de companys de la Facultat de Filosofia que compartien Joan Miquel Oliver i el bateria Pere Debon, germà del Pau, el cantant que hi estudiava geografia, el teclista Jaume Manresa hi havia fet filologia, i el baixista Pere Estalleras (Joan Roca des del 2000), davant l’ànsia dels espectadors, les van acabar interpretant un parell o tres de cops. Però d’això fa tant, que els Antònia Font han tingut temps de desfer-se i de reagrupar-se de nou per a gaudi d’un públic que omple els auditoris que han recuperat, i sobretot de regalar-nos una pila de cançons magnètiques i precioses que hem interioritzat.

Omplen arreu, tret de Gandia, on el PP els acaba de cancel·lar una actuació, dins d’aquesta onada censora fruit de les municipals i partits que arraconen la cultura, no fos cas que el sentit crític i la sensibilitat creixi en excés.

Joan Miquel Oliver, que sempre ha anat fent la seva, recupera també El misteri de l’amor, la seva primera novel·la, que va editar a l’Altra editorial, i de nou aquest imaginari desbordant es desplega de manera magistral. Oliver explica en el pròleg que fa 15 anys el terme autoficció no s’usava, i en un llibre amb escenes de sexe una de les intrigues era si s’ho inventava o si era autobiogràfic, i ara ens aclareix que és autoficció. Un llibre escrit enmig de les gires d’Antònia Font en un ordinador portàtil, entre la piscina d’un hotel d’aeroport, o un sofà de Bratislava, i tot a raig, sense una planificació prèvia, improvisant. Just el contrari d’aquells que ara practiquen una censura ben planificada amb la qual volen estroncar imaginació, cultura, llengua i llibertat. Quin misteri tot plegat!