L’associació de dones

L’Associació de Dones de Térmens, a la Noguera, em convida a presentar el llibre que he publicat fa unes setmanes. Si les enquestes sobre públic lector són certes, i només cal fer una ullada al nostre voltant per veure que sí que ho són, les que llegeixen llibres són sobretot elles, i no ells, de manera que té tot el sentit del món que sigui una associació de dones la que s’interessi per una publicació de quilòmetre zero i vulgui sotmetre el seu autor a un amable interrogatori. L’acte se celebra al vespre, tard, a la sala de plens de l’ajuntament, i els assistents esperen l’autor asseguts en semirotllana. La majoria són dones, llevat de tres homes, marits d’algunes d’elles.

Quan acaba l’acte em porten a sopar a un restaurant del poble. Allà m’assabento que l’endemà al vespre tornen a tenir un acte cultural, aquest cop un concert a l’aire lliure a les piscines. No conec l’artista de l’endemà, però dos divendres després tindran en Roger Mas. Entre gintònics, m’expliquen els viatges que fan les dones de l’associació (aquest any, a París), altres escriptors que han portat al poble i festes i sopars amb la cultura com a excusa. No sé com és que hi ha gent que encara creu que als pobles mai no hi passa res, i que tot passa a les ciutats.

Abans, als pobles, les associacions de dones feien un dinar formal per Santa Àgueda. En aquell poble, a la festa de Santa Àgueda hi van portar una drag queen. M’ensenyen les fotos entre riures, tot recordant amb malícia com de bé s’ho van passar. Efectivament, en una de les imatges s’hi veu la drag maquilladíssima, estupenda, envoltada de dones grans que ballen i riuen sense parar.

M’acomiado tard, atabalat i alhora content per l’entusiasme i l’energia d’aquestes dones, mentre en pregunto com és possible que, durant el confinament, tota aquesta energia popular, tota aquesta ànsia de vida, quedés dòcilment retinguda entre quatre parets.