Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

Independència: prioritats

Els favo­ra­bles a la inde­pendència de Cata­lu­nya seguei­xen dos camins que no són con­tra­dic­to­ris però que dife­rei­xen en l’esforç apli­cat. El pri­mer, i més nombrós, és el que busca la inde­pendència a través de camins polítics: Par­la­ment de Cata­lu­nya, Corts espa­nyo­les, auto­ri­tats euro­pees. Con­si­dera que aquest és el bon camí per acon­se­guir el que es pro­posa. És un grup que es mou més per emo­ci­ons que per altres raons. Els segons són els que con­si­de­ren que el camí a seguir és el de reforçar i con­tro­lar les ins­ti­tu­ci­ons econòmiques: Cam­bra de Comerç, Foment del Tre­ball, Pimec, etc., un grup que és molt menys nombrós que el pri­mer. Però algú ha pen­sat què pas­sa­ria si la inde­pendència de Cata­lu­nya s’obtingués amb un país empo­brit i sense capa­ci­tat de fer sen­tir la seva veu?

La pit­jor sor­tida per a una inde­pendència seria la d’un estat nació que no tingués els mit­jans econòmics pro­pis: força finan­cera, ins­ti­tu­ci­ons econòmiques sol­vents i un empre­sa­riat con­vençut i adhe­rit a les idees polítiques d’una majo­ria inde­pen­den­tista. Aquest camí no oblida els camins polítics, però el supe­dita sem­pre a una estruc­tura econòmica que doni suport al seu pro­jecte.

Com he esmen­tat abans, el camí de les ins­ti­tu­ci­ons polítiques és més fàcil que l’altre. He insis­tit sem­pre que Cata­lu­nya neces­sita tenir un pro­jecte econòmic. L’Estat espa­nyol farà –ja està fent– tot el que pot per evi­tar que l’estruc­tura econòmica cata­lana tiri enda­vant. L’estat nació Cata­lu­nya tin­dria una mida petita din­tre de la Unió Euro­pea, i el seu objec­tiu no podria ser el de con­tro­lar un sec­tor indus­trial, comer­cial o de ser­veis que dominés el con­junt euro­peu. Hau­ria de tenir, això sí, un con­junt de mit­ja­nes empre­ses que asse­gu­res­sin un futur tran­quil·lit­za­dor. No hauríem de tor­nar a la fórmula del sec­tor tèxtil, abso­lu­ta­ment pre­do­mi­nant durant la segona part del segle XIX i pri­mera del segle XX. La indústria cata­lana ha d’estar diver­si­fi­cada tal com ho és ara i man­te­nir bones rela­ci­ons comer­ci­als amb els estats veïns, començant amb Espa­nya. Hau­ria de treure, això sí, més pro­fit del port de Bar­ce­lona i con­ver­tir-lo en un dels pri­mers de la Medi­terrània.

La inde­pendència és pos­si­ble, però a llarg ter­mini. No la veig en un ter­mini curt, i, des­gra­ci­a­da­ment, la veig més aviat dins un con­text difícil de defi­nir, però en cap cas tran­quil: com a resul­tat d’un tras­bals que afecti la Unió Euro­pea i per­meti una rees­truc­tu­ració dels estats mem­bres. Si Malta i els Països Bai­xos poden ser mem­bres actius, també ho podria ser Cata­lu­nya. Aquests estats petits, tin­drien un bon paper a fer din­tre d’un con­text fede­ral o quasi fede­ral, tal com ha estat el cas dels Països Bai­xos des de fa molts anys.

Tenim al davant un camí llarg però fac­ti­ble sem­pre que no tin­guem pressa i donem forma a una eco­no­mia que ara per ara només serà la del Prin­ci­pat, però sense obli­dar la de la resta dels Països Cata­lans. Ens cal un lide­ratge per­so­nal o col·lec­tiu que tin­gui la capa­ci­tat de superar les diferències entre uns par­tits que dife­rei­xen ben poc els uns dels altres. Recor­dem la figura de Fran­cesc Macià. Jordi Pujol podria haver fet aquest paper, però ara és massa gran. El sen­tit de la uni­tat és bàsic i s’ha de resol­dre amb un diàleg del qual tots els par­tits par­len amb entu­si­asme.

Enco­ma­nem-nos a una etapa d’acci­ons favo­ra­bles al procés inde­pen­den­tista català. Si girem la cara als camins a seguir, ho tin­drem molt mala­ment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.