‘Cara al sol’ no inquieta la Junta Electoral

De la Junta Electoral Central no se n’espera cap sensibilitat cap a la llibertat d’expressió ni cap garantia dels drets polítics quan el protagonista és un independentista. En període electoral i en nom d’una neutralitat sempre definida de manera ‘sui generis’, d’exemples n’ha donat a bastament, des de les pancartes del president Quim Torra al llaç groc del diputat Pau Juvillà. Igualment en la privació de l’acta de diputada de Laura Borràs. Però en el cas de l’anunci radiofònic de Falange amb el ‘Cara al sol’ de fons ha anat massa lluny. Aquest és un càntic feixista que no tan sols es passa per l’entrecuix la tan reivindicada neutralitat sinó que vulnera preceptes legals com la llei de mèmoria, una circumstància a la qual els membres de la JEC –dels tretze, vuit són magistrats del Tribunal Suprem i cinc, catedràtics de dret, sociologia i ciències polítiques– no poden objectar desconeixement. La sortida que han trobat –al·legar falta de competència en absència de resolució judicial– no és tan sols un atemptat al sentit comú sinó una burla a la cara de tots els que han patit l’animadversió de la JEC contra l’ús d’expressions com “presos polítics” o “exiliats” per referir-se a represaliats independentistes, o als que simplement han posat el color groc a la seva vida. Per ells no va caldre intervenció judicial prèvia, i la JEC, emparant-se en les amplíssimes atribucions que la llei li concedeix tot i tractar-se d’un organisme administratiu, va actuar sense miraments amb plena satisfacció de l’espectre ideològic de la dreta espanyola.

Àrbitre de part. A la JEC li encaixa a la perfecció aquest oxímoron. Quan algú representa una de les parts, perd la capacitat d’arbitrar i quan les decisions del teòric àrbitre electoral es decanten sistemàticament cap al mateix costat, pocs aclariments calen. La inhibició en l’anunci de Falange s’endinsa en zona de risc extrem perquè en la pràctica –no hi haurà resolució judicial abans de les eleccions– valida un dels símbols més potents d’una tirania feixista tacada de sang, que va ostentar el poder quatre dècades gràcies a un cop d’estat militar. És clar que si un partit que ho reivindica, com Falange, és legal, ja està tot dit.