Vox i la cultura

Cultura ha estat històricament la cartera maria en tot tipus de governs, locals, nacionals i estatals, i de qualsevol signe ideològic. Sovint s’ha fet servir com a moneda de canvi per tancar acords quan manquen majories absolutes. Cedir cultura al soci que et permetrà manar és vist com un mal menor. D’aquí també que els personatges que es posen al capdavant d’aquest departament rarament tenen un vincle amb el món cultural: són peons que el partit necessita col·locar al tauler de joc. Això és bàsicament el que ha dut les polítiques culturals d’aquest país i el del costat pel pedregar. En les actuals i en les previsibles aliances que hi haurà, segons com vagin els resultats de les eleccions del 23 de juliol, entre PP i Vox, en aquesta trista realitat consolidada durant tants anys de democràcia s’han invertit maquiavèl·licament les preferències: els ultradretans estan encantats de rebre la cartera de Cultura per poder dinamitar els fonaments del sistema, que si fossin de formigó rai. Quan no has enfortit prou el teu model cultural, l’enemic te’l pot destrossar amb un tirador. Els regidors i consellers de Vox, i qui sap si el futur ministre, faran mal, molt mal, però no hauríem d’oblidar la col·lecció de polítics ineptes (amb poques excepcions) que els han precedit.