Reforma europea d’immigració i asil

La Unió Europea, ultra preservar la pau al seu si, té com a missió entomar reptes que superen les capacitats dels estats. La immigració i asil, per exemple. Finalment, Europa revisarà una cooperació política que no funciona i costa la tràgica pèrdua anual de milers de vides. Segons l’Acord de Dublín, en vigor des de 1997, qui vulgui sol·licitar l’asil ho ha de fer al primer estat UE on arriba. Això no passa. Els estats del benestar del Nord són la destinació somiada de la majoria de migrants, ben lluny de la ribera mediterrània on desembarquen. El Nord vol frenar el flux dins de la UE, mentre que el Sud, a primera línia de xoc, exigeix que es reparteixin els nouvinguts. Tots reclamen la solidaritat europea.

El 2015, arran de la crisi de refugiats de Síria, els estats acordaren repartir-se’n 160.000. Hongria i Polònia es neguen ara i sempre a l’acollida. Són societats molt homogènies. Polònia s’ocupa generosament de més de milió i mig d’ucraïnesos d’ençà de la invasió russa, i nogensmenys, addueix motius culturals per a rebutjar africans i àrabs: “No volem que Varsòvia sembli Brussel·les” [sic]. La reforma en curs proposa mantenir el sistema de quotes i traslladar a les fronteres exteriors de la Unió el registre de migrants i la filtració de la majoria de demandes d’asil. Per cada refugiat assignat i no acceptat, un estat membre haurà d’abonar 20.000 euros. Hongria i Polònia podran preservar les seves essències si els ve de gust, però els sortirà car. Totes dues soles no podran bloquejar-ho perquè aquesta legislació es tramita pel procediment ordinari de majoria qualificada. Els demandants d’asil rebutjats solen quedar-se, per a desesperació dels estats membres. El que ells volen atraure és mà d’obra qualificada, i no gent sense formació.

És una evidència ètica però cal repetir-ho: cap persona hauria d’exposar-se a morir ofegada per a fugir de la persecució al seu país d’origen, com tampoc no hauria de córrer risc de mort cap migrant que busca millors oportunitats, i encara menys la canalla que els acompanyin. El Mare Nostrum ha de deixar de ser un cementiri de masses, el Cœmeterium Nostrum. La solució no passa, evidentment, per renunciar al control de les nostres fronteres, ni per muntar expedicions a la cerca de fràgils embarcacions sobrecarregades abans que naufraguin. Hem de prevenir que salpin aquests taüts flotants i al mateix temps oferir alternatives per a un asil i migració legals i segurs.

Si la Unió Europea no pot decidir qui hi entra, de facto estaria escollint una política migratòria concreta: les portes obertes. Ara bé, hem comprovat a França, sense anar gaire lluny, que la integració es complica en cas d’altes concentracions d’immigrants en àrees urbanes. En els últims sis mesos, Alemanya ha registrat més de 160.000 peticions d’asil –sense comptar més d’un milió de refugiats ucraïnesos–. El vicepresident del Bundestag, Wolfgang Kubicki, liberal, ha declarat que esmentar i fer front als problemes derivats de la immigració no són pas demandes “de dreta”. Precisament, a Brussel·les pensen que encarar la qüestió reduirà el rèdit que n’extreu l’extrema dreta.

El tractament dels parents i de les criatures resulta molt polèmic. El govern de coalició dels Països Baixos caigué el passat 7 de juliol just per desavinences insuperables en la reunificació familiar: els liberals conservadors del primer ministre dimissionari, Mark Rutte, exigien limitar l’arribada de fills de refugiats, i els seus socis democratacristians i liberals de centre s’hi negaven. A Berlín, la coalició tripartida també patí tensions durant les negociacions del pacte europeu perquè els Verds insistien que les famílies amb menors no fossin retingudes a les fronteres exteriors. Quan la ministra federal d’Interior, socialdemòcrata, observà que Alemanya quedava aïllada en aquest aspecte, plegà veles i s’uní al consens de la resta de socis.

La reforma enceta ara la fase final de negociació entre les institucions comunitàries, i es confia que entri en vigor abans d’un any. La presidència semestral espanyola en curs hi tindrà un paper important, tot i que difícilment l’Estat espanyol pot servir de model de gestió fronterera. La comissària de Drets Humans del Consell d’Europa, Dunja Mijatovic, li ha retret públicament les morts a la tanca de Melilla el 24 de juny de 2022, i li demana no contribuir a la violació de drets humans via la seva cooperació en migració, tot referint-se al Marroc.