Folch i Torres. Avís

L’any vinent es commemorarà el centenari del naixement de Josep Maria Folch i Torres (1880-1950).

Jo el vaig conèixer en els darrers anys de la seva vida, a través del seu fill Ramon –l’escriptor Ramon Folch i Camarasa– amb qui vaig fer el batxillerat i la carrera de dret. Aleshores en Folch i Torres era ja un home arraconat per la postguerra, una postguerra sense Patufet, ni Pàgines Viscudes, ni Biblioteca Gentil, ni Pomells de Joventut. Qui havia estat un dels personatges més populars de Catalunya durant trenta anys patia un agre exili interior. El veig encara en el seu entresol del carrer de Provença, més aviat fosc, embolicat en una bata gruixuda, assegut gairebé sempre darrera una taula de la qual ja no podien sortir pàgines catalanes, mirant cap al carrer segurament sense veure’l…

La seva dona –que era l’energia resistent de la casa– morí inesperadament abans d’ell, i l’aire desvalgut i introvertit de l’escriptor s’accentuà. Folch i Torres morí pocs dies abans de Nadal, i la repressió anticatalana no pogué impedir que una gran gentada assistís a l’enterrament, ni que es fes una parada davant el Teatre Romea, on les obres infantils de Folch i Torres s’havien representat tantes vegades.

Vull recordar dues anècdotes ben curioses dels primers anys d’en Folch. Quan estudiava, d’infant, als Escolapis de Sant Anton, organitzà un negoci sorprenent: es dedicava a dur a classe molts cucs de seda, que donava als seus condeixebles a canvi de dues plomilles per cuc. El resultat és que els racons de tots els pupitres es van anar omplint de capolls, fins que un dia el fenomen fou descobert i el padre organitzà una ràtzia contra els cucs de seda, que van ser definitivament extingits.

Potser això de col·leccionar tantes plomilles ja era un indici de la vocació d’en Folch i Torres. Començà a treballar, però, en una casa comercial, i aquí compareix la segona anècdota. L’amo assistia periòdicament a funcions de teatre, i un dia aplaudí una obra, Auba trista... que havia escrit aquell Folch que treballava a l’establiment. L’endemà li va dir: “Ves-te’n, noi, amb mi mai no faràs res de bo. Ves-te’n i dedica’t a allò, que és el teu.”

Després de la fama i el benestar, Folch i Torres va conèixer l’aïllament i les dificultats econòmiques; i per damunt de tot, la ferida d’haver perdut la seva Catalunya ideal no se li tancà mai.

L’editorial La Galera convoca una edició especial del premi Folch i Torres per a novel·les destinades a lectors de 9 a 14 anys. Tenim mig any per a pensar què més hem de fer en memòria del gran lluitador per la popularització de la llengua catalana.