Una tradició estiuenca que ara fa por

Quan durant la infantesa i l’adolescència llegia al·lucinada còmics basats en les novel·les de Jules Verne no podia parar de preguntar-me com carai aquell senyor barbut i encorbatat del segle XIX havia anticipat invents que no es van fer realitat fins al segle següent. A mesura que em vaig anar fent gran vaig descobrir moltes altres anticipacions del món de la ciència-ficció, des del “soma” que Aldous Huxley va descriure a Un món feliç trenta anys abans que es comencessin a desenvolupar els antidepressius, fins a l’espionatge estatal i la pèrdua de la privacitat del 1984 d’Orwell. Això sense oblidar avenços tecnològics com les plaques solars, la bomba atòmica, els videojocs, la comunicació per satèl·lit... tots avançats per escriptors de la primera meitat del segle XX. És evident, però, que també hi ha hagut ficcions que no s’han fet realitat i de moment no hem colonitzat l’espai ni ens han envaït els extraterrestres. He pensat en tot això perquè els últims estius és tradició a casa mirar el film del 2004 El dia de demà, del mestre de les catàstrofes Roland Emmerich. En aquesta pel·lícula, un climatòleg nord-americà lluitarà contra la catàstrofe ambiental, en forma de gel i neu, que arrasa l’hemisferi nord per culpa de l’escalfament i els canvis de salinitat en els corrents oceànics. Fins ara el film era una bona manera de distreure’s durant la canícula, però ara em comença a fer por que sigui un especulació que també s’acabi fent realitat. Sobretot perquè els científics autèntics també comencen a estar espantats per l’escalfament de l’Atlàntic nord, que des de l’abril està batent rècords amb més de quatre graus centígrads per sobre de la temperatura mitjana. No ens n’adonem i estem entrant en una dimensió desconeguda.