Votar o no fer-ho, el gran debat

Vam tenir una discussió intensa amb un grup d’amics. I també en l’àmbit familiar. Val la pena anar a votar demà? Es van dir moltes coses, que no cal repetir, no perquè avui sigui dia de reflexió, sinó perquè tot el que podria escriure s’ha dit i repetit moltes vegades. Però de les dues discussions en vaig treure una mateixa conclusió. Alguns ho faran desenganyats, d’altres sense ganes, molts d’ells emprenyats al límit amb els seus, però la meva impressió és que la gran majoria, per no dit tots, aniran a votar.

I em va sorprendre positivament, tot i que la majoria pensaven que sí, que l’abstenció augmentaria significativament. Perquè les eleccions són a ple estiu i hi ha gent de vacances, per cansament, pel que sigui. I també, és clar, per la gran campanya a favor de l’abstenció a les xarxes com a manera, des d’una part de l’independentisme, de mostrar al món unionista que hi ha una gran força, un gran nombre de gent que no vol saber-ne res, de l’Estat. Tal com estan les coses, i amb una abstenció que pot ser elevada (ja ho seria si es repetís la de les municipals, que ja va ser de per si molt baixa) serà difícil fer números seriosos de quanta d’aquesta abstenció és per l’estiu; quanta, pel cansament, o quanta, perquè és meditada i vol actuar contra el poder radicat a Madrid.

No sé què passarà demà. No em crec mai del tot les enquestes, que mostren tendències això sí, però és demà quan arriba l’hora de la veritat. És evident que en clau espanyola els resultats es podran valorar d’una manera clara. O guanya el PSOE i pot governar amb Sumar i d’altres suports externs, o ha guanyat el PP i pot (o no) sumar amb el partit de la ultradreta. És important per a l’Estat i ho és en temps de presidència espanyola de la Unió Europea, però es votarà el que la gent vulgui. Des d’una perspectiva d’obediència estrictament espanyola segurament ho tenen molt més clar. O uns o els altres. Des de la perspectiva de Catalunya, i m’atreviria a dir d’Euskadi, la cosa és molt més complicada.

En tot cas a casa nostra les llistes són molt més plurals i la lectura del que passi demà es podrà fer d’una manera més detallada. Encara que tots guanyaran (o perdran), hi haurà més possibilitats d’anàlisi. A l’Estat poden passar moltes coses i no hem de remuntar-nos gaires anys enrere per recordar una repetició electoral fruit de la impossibilitat de formar govern per part de la llista guanyadora. També caldrà prestar molta atenció al paper de Felip VI, que haurà de decidir, si la cosa va ajustada, a qui demana que intenti formar govern. Sempre s’havia parlat de la neutralitat del rei i la seva família, que ni tan sols votaven per mantenir una imatge de neutralitat. Neutralitat que va quedar esmicolada el 3 d’octubre del 2017. El rei es va definir, i per tant ja és jutge i part.

M’agradaria que hi hagués l’abstenció que es considera “normal”. Com amb els amics de la discussió i de la família, jo aniré a votar, respectant els que decideixin no fer-ho. Ja va ser prou complicat poder votar quan en teoria ja podíem –el 77 no tenia 21 anys, i el 78 feia el servei militar i encara que hagués pogut no em van deixar fer-ho. Per tant, sempre que toqui, em trobaran a l’urna.