Democràcia de blocs

Les eleccions de diumenge tenen un component nou, o, si més no, més nou que altres vegades. Aquest diumenge som conscients que, molt probablement, no votarem només per un partit polític, votarem per un bloc. A la nit, quan es faci el recompte de vots, haurem de comptar com a guanyador no aquell que hagi obtingut més vots, sinó aquell que sigui capaç de sumar sigles en un bloc. Des del punt de vista democràtic sembla positiu que ningú tingui el poder absolut, que es vegi obligat a dialogar i a pactar amb els que no són de la seva corda. I així seria si els blocs que s’acaben formant fossin naturals. Vull dir, la dreta pactant amb la ultradreta. El centreesquerra procurant que no es notin gaire públicament les picabaralles amb la resta plural d’esquerres. Però les coses no són tan senzilles. Com a mínim, aquí no. Perquè aquí a l’eix social s’hi ha de creuar l’eix nacional. Per això en aquesta nova era de blocs ja no és suficient presentar-se a les eleccions només amb el decàleg de propostes estrelles (resum del programa que ningú es llegeix). Cal també definir la disponibilitat de donar suport o de deixar-se estimar, en el cas de sortir vencedor per poc marge. Les cartes sobre la taula. I ser coherents: si reclamem que els partits independentistes siguin capaços de posar-se d’acord per defensar els drets, les llibertats, els interessos i les institucions de Catalunya, hauríem també d’acceptar que des de Madrid facin mans i mànigues per preservar la unitat de la (seva) pàtria. Encara que això suposi fer pactes antinatura. Però, estaria bé que ens ho diguessin clarament i que ho fessin públic abans de la jornada de reflexió. I això val tant per deixar governar com per desentendre’s i permetre que governin uns altres.

És cert que es pot esgrimir que fins que no es coneguin els resultats electorals o les possibles sumes d’escons, no es poden fer promeses de bloc. Però l’elector, quan agafa la papereta al seu col·legi electoral, hauria de saber si el cap de llista elegit està disposat a fer pactes contra natura encara que sigui amb la pinça al nas. En ajuntaments i diputacions ja hem vist estranys companys de viatge que han fet de la necessitat virtut i de la virtut poder.

Quan el senyor Feijóo ofereix un paper i un boli al senyor Sánchez per tal de signar un pacte perquè governi el guanyador, que li està oferint exactament? Una repartició del poder dels dos grans partits espanyols per evitar que podemites, neofranquistes i perifèrics molestin? Durant molts anys el bipartidisme ha permès fer i desfer sense haver de donar massa explicacions a la ciutadania, que en la seva majoria viu el dia a dia allunyada de la política. O potser li estava oferint la possibilitat d’accedir al poder pel poder? Perquè, un cop hagués estat elegit president, li hauria donat suport en totes les seves polítiques o el tornaria a deixar en mans dels pèrfids independentistes catalans i bascos?

Els populars saben que no els va gaire bé que els associïn sistemàticament a una ultradreta que ara que ha accedit a les institucions s’ha tret la careta. I el rostre que hi ha a sota espanta molta gent. Gent com l’estrella de la televisió i el safareig, Belén Esteban, que va dir que aquesta vegada no votaria al PP com havia fet sempre. Perquè tenia molts amics que havien lluitat pels seus drets durant molts anys, en referència al col·lectiu LGTBI, i no estava disposada que Espanya anés enrere. Tampoc els va massa bé als socialistes semblar dependents de terroristes i colpistes. Han de vigilar de no perdre clientela. Amb el bipartidisme es vivia millor.

El cas és que ningú no vol admetre públicament que pot dependre d’un altre per governar i em temo que haurem d’esperar com sempre. De tota manera, com que aquest diumenge, a més de triar un partit estarem apostant per un bloc, hauríem de poder conèixer els mínims comuns denominadors dels possibles aliats: per exemple, si comparteixen el compromís amb la defensa dels drets de les persones (de totes), amb una distribució justa de la riquesa o amb una economia verda. I encreuar els dits i esperar que, per acció o per omissió, no acabin governant aquells que retiren revistes infantils de les biblioteques, que tenen al·lèrgia a tot allò que fa olor de català, de feminisme, d’ecologisme o de memòria històrica. Ara ja sabem que es disposen a entrar al Consell de Ministres amb la camisa espitregada i la mà alçada. I sense vergonya.