Arribar a vell i morir per pura maldat

La vida és injusta. És un mantra que ens repetim quan passa alguna desgràcia inesperada en el nostre entorn. Llavors arribem a la conclusió que no queda altra opció que assumir-ho. És cert que a vegades les desgràcies són fruit de l’atzar o la mala sort. Però també n’hi ha moltes que passen per la maldat humana, encara que es vulguin revestir de negligència. No em puc imaginar maldat més gran que deixar morir la gent gran. No em refereixo al pic de la pandèmia, amb els casos terribles que tots coneixem, sinó a uns fets que la fiscalia de Barcelona ha denunciat i que van passar en una residència d’ancians l’estiu i la tardor de l’any passat. La denúncia explica que hi ha haver un brot de salmonel·losi i que els responsables del centre ho van amagar i no van prendre les mesures necessàries perquè no empitjorés. Vuit dels ancians van morir. No sabrem mai si els quedava molt de temps de vida ni si potser morir-se va ser un alliberament, vistes les condicions antihigièniques en què s’ha demostrat que vivien. És lamentable que no es pugui oferir a la gent gran la possibilitat de viure els últims anys amb dignitat. Però és clar, què es pot esperar d’una societat que ni tan sols permet als joves de viure-hi, en dignitat? Ens hem de considerar civilitzats quan es permet que sempre rebin els més vulnerables? Aquesta setmana en què s’ha celebrat el Dia de Nelson Mandela val la pena recordar una de les seves frases més conegudes: “Una nació no s’ha de jutjar per com tracta els seus ciutadans amb millor posició, sinó per como tracta aquells que tenen poc o res.” Pensava que després de la pandèmia els focus continuarien posats a vigilar les residències d’avis, però sembla que no, que els hem tornat a fallar.