‘La Pointe Courte’

Les espigoladores pintades per Jean-François Millet em menaven a continuar aquesta sèrie d’estiu fent-hi present l’obra de Vincent Van Gogh a través de la bella migdiada d’una parella de camperols a l’ombra d’un paller o d’aquells corbs en un camp de blat que va pintar poc abans de suïcidar-se a finals de juliol del 1890. El cas és que, amb la idea de fer-ho coincidir amb l’aniversari de la mort de l’artista, ajorno escriure a propòsit de Van Gogh mentre que la seva relació amb Arles em du als extraordinaris Rencontres de la photographie, que, durant l’estiu, converteixen la ciutat en l’escenari de tota mena d’exposicions fotogràfiques acollides en una diversitat d’espais. Tinc previst anar-hi per veure, entre tantes altres coses, una exposició que reuneix les fotografies que Agnès Varda va fer a la Pointe Courte prèviament a filmar-hi la seva primera pel·lícula, que du per títol el nom d’aquest barri de pescadors de Seta.

El cas és que La Pointe Courte va rodar-se en bona part l’estiu del 1954 i alguna cosa d’aquest temps es percep (la roba penjada que rep el sol moguda pel vent, les llargues nits a la fresca, les festes populars) en una pel·lícula encara sorprenent que alterna una mena de document, sobre unes famílies del barri de pescadors, amb una dramatització relativa a una parella en crisi que transita pel lloc. Una opera prima d’una fotògrafa que anuncia tot el seu esdevenir com a cineasta: el documental i la ficció, la realitat i la representació, la naturalitat i l’artifici. Des glaneuses, de Millet, em podria haver dut directament a Varda, que, com recordava ahir, s’hi va inspirar per concebre una obra fonamental del cinema contemporani: Les glaneurs et la glaneuse.