S’ha acabat la ganga

La crisi turística d’enguany ha estat comen­tada des de molts punts de vista, entre els quals figu­ren, com és natu­ral, la influència de les acci­ons ter­ro­ris­tes en l’opinió pública estran­gera. Però a més d’aquest fet, que en certa manera podríem dir que ha apa­re­gut de sobte, hi ha una sèrie de fac­tors que s’han anat acu­mu­lant amb els anys i que estem obli­gats en consciència a ana­lit­zar.

El gran pro­blema és la pro­gres­siva pèrdua de qua­li­tat dels ser­veis que s’ofe­rei­xen als turis­tes. Ja no és pos­si­ble de con­ti­nuar ama­gant el cap sota l’ala, i la pri­mera con­dició si es volen millo­rar les coses és accep­tar de veure-les tal com són.

Les últi­mes notícies són la clau­sura de dues plat­ges a Vila­nova i la Geltrú i el risc d’infecció que com­porta la platja de Premià, denun­ciat per l’ajun­ta­ment. El mar està con­ta­mi­nat fins a un punt que aquests ajun­ta­ments han fet molt bé d’inter­ve­nir. El tri­om­fa­lisme d’una colla d’anys ha estat funest, perquè ha permès una situ­ació cada vegada més dete­ri­o­rada i no ha posat en marxa els meca­nis­mes de cor­recció que els obser­va­dors més lúcids no es can­sa­ven –inútil­ment, és cert– de recla­mar.

L’urba­nisme turístic ha estat des­astrós, i s’ha des­truït la qua­li­tat natu­ral de molts parat­ges.

Els ser­veis de la majo­ria d’hotels de les zones turísti­ques han empit­jo­rat fins a un punt que a vega­des és fran­ca­ment escan­dalós. El men­jar que s’hi dóna és defi­ci­ent, i el per­so­nal actua massa sovint amb una indi­ferència o un menys­preu envers el cli­ent que deixa estu­pe­facte qual­se­vol per­sona que tin­gui una certa experiència d’altres zones turísti­ques euro­pees. La pro­fes­si­o­na­li­tat sem­bla extin­gida, i pro­fes­si­o­na­li­tat no vol dir només saber dur una colla de plats en una mà, sinó viure d’una manera plena i res­pon­sa­ble la relació entre el cam­brer, el recep­ci­o­nista, el mosso, etc i el cli­ent.

Després de tants anys no s’han resolt els monu­men­tals embus­sos en algu­nes car­re­te­res turísti­ques de pri­mer ordre.

Les pos­si­bi­li­tats d’assistència sanitària i hos­pi­talària en zones on es con­cen­tren cen­te­nars de milers de per­so­nes són tan insu­fi­ci­ents com fa deu anys.

No s’ha fet res, doncs, sinó con­fec­ci­o­nar estadísti­ques –dis­cu­ti­des– sobre l’arri­bada de turis­tes, però no he vist enlloc cap informe sobre què pen­sen els qui ens visi­ten sobre la situ­ació de l’oferta turística. És pro­ba­ble que els orga­nis­mes ofi­ci­als no s’hagin moles­tat a inves­ti­gar-ho.

Ara ja falla el mar. “Però el sol no pot fallar”, deu pen­sar encara algun dels cul­pa­bles de tanta inconsciència. I és que ben poca gent ha entès que el turisme era una indústria social; s’ha actuat com si fos una ganga, i les gan­gues solen donar a la llarga mals resul­tats.