Animals d’estiu

Els meus dies d’estiu, en el pis soli­tari, estan influïts per dos ani­mals: el gos i la for­miga.

El gos s’està en un ter­rat de la casa del cos­tat. I es passa hores lla­drant. És de creure que té pro­pi­e­tari, i que, de tant en tant, el deuen visi­tar i ali­men­tar. Un gos que plora fa molta pena, i el gos veí fa aque­lla mena d’udols tristíssims, humits i pro­funds, quan sent la sirena dels bom­bers, que pel meu barri pas­sen sovint. Però el lla­druc sis­temàtic i monòton és una altra cosa. La vocació de fer soroll contínua­ment no és cap prova d’intel·ligència –en les per­so­nes i en els gos­sos– i més quan al cap dels dies es pot arri­bar a des­co­brir que no dona cap resul­tat. Però el gos no para, i quan sem­bla que durant uns minuts ha deci­dit de refle­xi­o­nar, una nova sèrie de lla­drucs, brus­ca­ment regu­lars, ens torna a per­tor­bar en la nos­tra feina o el nos­tre des­cans.

Comen­tant el fet amb alguns amics he arri­bat a la con­clusió que som bas­tants els ciu­ta­dans que patim el veïnatge d’un gos cri­da­ner. En una escala hi ha un gos que lla­dra cada nit fins a les cinc de la mati­nada, que és l’hora que els amos del pis hi tor­nen. La gent que vol dor­mir, i que l’endemà s’ha de lle­var d’hora per a anar a tre­ba­llar, està indig­nada. La irres­pon­sa­bi­li­tat d’alguns amos de gos és extra­or­dinària, i el pro­blema no té solució, perquè no hi ha manera de fer callar un gos, que és una bèstia que no s’avé a raons –si no les dóna l’amo.

L’altre ani­mal amb el qual es pot dir que con­visc aquest estiu és la for­miga, o més exac­ta­ment: cen­te­nars de minúscu­les for­mi­gues. Prou que he posat pólvo­res al vol­tant de l’aigüera, i prou que aquesta substància fa efecte, però tot just han pas­sat un parell de dies una nova for­nada de for­mi­gues com­pa­reix de sobte a la recerca de l’engruna de pa que jo hagi pogut obli­dar sobre el mar­bre. L’eli­mi­nació per mit­jans d’arte­sa­nia –pro­jec­tar-les amb el dit dins l’aigüera, per exem­ple– és un entre­te­ni­ment inútil.

Ignoro el ritme de mul­ti­pli­cació de les for­mi­gues, però pel que veig a casa diria que o bé nei­xen a cada moment o tinc ama­gat en un algun racó de la cuina la Nova York de les for­mi­gues. Són tan menu­des que no fan fàstic, però són tan­tes que impres­si­o­nen. Sé, d’altra banda, que tot just la casa torni a ser ple­na­ment habi­tada des­a­pa­rei­xe­ran... fins a l’estiu.

El món dels gos­sos el trobo bas­tant avor­rit, però el món dels insec­tes és apas­si­o­nant. Els savis diuen que els insec­tes, que són uns dels ani­mals més “vells” del pla­neta, domi­na­ran el món quan l’home ja no exis­teixi. La seva resistència i capa­ci­tat d’adap­tació és infi­nita –les for­mi­gues no són afec­ta­des per les radi­a­ci­ons atòmiques– i tenen un estrany sen­tit, gai­rebé electrònic, de l’acció con­junta.

I no cri­den.