Sobre la fruita

No sé si és un any de melons de qualitat, però aquest estiu n’estic menjant de bons. També he recuperat una mica el gust dels préssecs de l’adolescència, la dolçor i el suc dels quals em perseguien com una enyorança. He estat molt de temps dubtant si es tractava d’una pura il·lusió, lligada amb els records, o si en efecte la industrialització i la conservació –frigorífica– de la fruita produïa uns préssecs disgustats. Unes cireres fosques i equilibrades d’àcid i de sucre m’han acabat de convertir al fruiterisme estiuenc. Afegim-hi encara unes prunes petites però perfectament madurades, collides directament de l’arbre.

Però no tot són flors i violes. Amb un pagès amic hem estat mirant la vinya que havia replantat fa un parell d’anys. És molt probable que l’eixut, la tossuda sequera d’aquest estiu esguerri la collita. El raïm no creix, no s’infla, passa set i tendeix al raquitisme. I no hi ha res a fer.

La fabricació industrial té uns recursos que la producció agrícola no pot aplicar. Cal més ferro, més fusta, més plàstic, més àcid acètic, més fibra de vidre? Si es tenen diners, tot això es pot comprar. El clima, però, no es pot comprar. No es pot comprar un dia de pluja, ni quatre hores sense vent, ni una protecció contra la glaçada extemporània. Només es pot comprar esperança, fins que arriba un moment que el pagès se l’ha de revendre –perdent-hi– per una mica de resignació. En aquest indret on escric aquestes ratlles, tarda xafogosa de diumenge, fa mesos que no ha caigut ni una gota d’aigua, i la notícia que corre pel veïnat de cases de pagès no és pas el que ha dit la “tele” sinó la resposta que ha donat un vell de vuitanta-quatre anys: d’aquí a cinc dies plourà. Amb aquesta màquina d’escriure fabricada en sèrie estic parlant, doncs, d’unes coses absolutament improgramables: els fruits del camp. No hi ha dues collites iguals, i dins de cada collita de préssecs no hi ha dos arbres iguals, i encara els préssecs que dóna un sol presseguer són diferents. Són resultats que estan per damunt de la previsió humana, perquè no són realment productes humans, com ho són un automòbil o una bombeta elèctrica. L’home fabrica aixades, però no pot fabricar patates; l’home fabrica podadores, portadores i premses, però no ha aconseguit de fabricar raïm.

Tampoc no fabrica blat ni vedelles, és clar, però aquests productes –com la majoria dels que mengem– ens arriben ja “transformats” en pa o en un bistec, amassats o cuinats, sovint barrejats amb d’altres ingredients. La fruita, en canvi, ens arriba intacta i idèntica a ella mateixa des de l’origen, i cada pera o cada poma té la condició d’un producte d’artesania, amb les seves qualitats i els seus possibles defectes. Si ens ofereixen una cassola abonyegada direm que és deficient; un préssec que tingui un cop pot ser més bo que els altres.

En la fruita, a més, hi ha una dimensió pictòrica i escultòrica. Cada poma –com cada càntir– té els seus matisos de verd o de vermell, i cada pera –com cada gerra– té un perfil que no és igual al de les seves germanes de panera. Si en comptes de néixer d’un arbre els fessin els artistes, cada préssec valdria molts duros i en parlarien els crítics de més prestigi.