La clau dels catorze

Els partits independentistes, especialment ERC, s’han vist perjudicats en les eleccions per l’increment militant i políticament significatiu de l’abstenció que es va produir ahir a Catalunya, i el PSC i en menor mesura els Comuns s’han beneficiat d’una doble jugada: la no participació de molts votants independentistes crítics amb els seus partits i que no van comprar el relat que en aquestes eleccions hi havia en joc l’assalt de la ultradreta a les institucions espanyoles –vostès, ja em disculparan, dissimulin i facin veure que no hi ha hagut fins ara ultradreta a les institucions espanyoles–, i el vot prestat de molts altres ciutadans, alguns d’independentistes, que sí que han comprat el relat segons el qual calia aturar la ultradreta i que els socialistes o Sumar eren l’eina més útil per fer-ho. És a dir, el relat de l’amenaça de Vox feia guanyar el PSC tant si la gent se’l creia com si no, i ha estat realment curiós veure com alguns partits independentistes jugaven aquesta carta i situaven les eleccions en aquest marc, tot regalant el relat de les eleccions al partit del cap dels espies policials espanyols, Fernando Sánchez-Marlaska.

Ara, en una posició minoritària respecte del vot total català, però privilegiada pel que fa a la política de pactes a tot l’Estat, hi ha catorze diputats enviats pels electors independentistes que, si no passa res estrany, tindran la clau del pròxim govern espanyol. ERC va utilitzar el 2019 aquesta clau per sostenir Sánchez, i en va obtenir els indults als líders polítics empresonats, però res més: ni s’ha ampliat la base independentista, sinó que s’ha enrabiat i esgotat una part gens petita de la que hi havia, ni s’ha aturat la repressió, ni s’ha desplaçat el PSOE ni Sumar cap a posicions més pròximes a l’autodeterminació, sinó que ara són més lluny que fa quatre anys.

Ara, els catorze d’ERC i Junts tornen a tenir una clau. No la regalin.