Rufián i el que val

L’ aritmètica electoral que surt de les eleccions d’ahir deixa a Espanya un panorama ben galdós i ridiculitza l’independentisme institucional, les seves lliçons de politicòlegs i comunicòlegs, les seves tàctiques i estratègies, les seves lluites per l’hegemonia i les seves genialitats. Després del desastre de les municipals alguns candidats locals van presentar la dimissió, però els responsables del desastre ni van parpellejar. Ahir, a part de les quatre paraules buides que s’han de dir, tampoc es va veure ni sentir cap acte de contrició i molt menys cap propòsit d’esmena, i això que els números fan autèntica basarda i no tenen excusa. Hi han deixat uns set-cents mil vots del milió sis-cents mil que havien tingut el 2019, és a dir, que n’han perdut cap a un 42%. Dels vint-i-tres diputats que tenien al Congrés (13-8-2) s’han quedat amb catorze i la CUP no ha entrat, és a dir, que n’han perdut el 40%. I si entre tots tres havien aconseguit el 42,60% dels vots emesos el 2019, ara s’han quedat en el 27,11%, o sigui, que han transvasat quinze punts cap a la competència, en aquest cas cap a l’espanyolisme. Així de patètic. El 40% dels diputats, 15 punts de percentatge de vots i 700.000 electors. Rufián, que repetia com a gran guanyador de la nit després de l’èxit a Santa Coloma, ho troba un resultat històric i ja parla estil Rajoy. “Es de partit gran valorar allò que tens. En política pràcticament mai no ets el que tens, sinó el que val el que tens.”