80. Límit de velocitat

Fins ara tenia una forta estima a la teva rodonesa. Vuitanta dies era el que Jules Verne va calcular per abraçar el meu planeta favorit; una edat octogenària era el que em donaven d’esperança de vida; els vuitanta van ser per a mi temps de joventut i de recuperació col·lectiva. Però des d’aquest any, bonic 80, ets emblema d’un país frenat. L’altre dia, mirava de progressar en una autopista embussada, a uns 3,3 km/h de mitjana, i tu vinga passar encerclat en vermell. Santa paciència. Uns dies després, a les onze de la nit també hi eres, tutor pesat, corcó paternal, tractant-me de menor d’edat. T’acabaré perdent el respecte, apreciat 80.

Els estudis que he consultat asseguren que no aportes cap estalvi de gasos, perquè el consum i la pol·lució depenen de les accelerades i frenades del motor, no pas dels teus poders màgics. Quan deixes de ser raonable, tampoc no ens fas viure més segurs, perquè els conductors o s’adormen o et desafien, i els folls continuen sent folls. Si a sobre t’amaneixen amb peatges, aleshores puges a la primera divisió de xifra feridora.

Perquè una cosa és que Madrid ens vulgui castrar les altes velocitats; una altra és que ens ho fem nosaltres mateixos –i pagant!–. Ho lamento, 80 estimat, però fas que em miri al mirall i no m’agradi; m’hi veig un punt agenollat, gairebé diria colonial. L’únic que se m’acut, original com sóc, és sotmetre’t a referèndum i veure aleshores qui és que corre com un esperitat.