Hi havia una vegada...

Així era com començaven tots els contes de la meva infantesa, tots els contes que poblaven l’imaginari popular i que, fins en aquell moment, passaven de generació en generació, d’aquella forma tan rica que fonamenta la nostra tradició oral. De veu en veu, de boca en boca, generalment vora el foc o ben acotxats al llit –moment que, amb el pas dels anys, enyores i reconeixes com el més càlid de totes les teves nits.

Quins contes, aquells, animats per fades i follets i boniques donzelles que mossegaven pomes, i caçadors i prínceps meravellosos que amb un petó et tornaven a la vida, a tu, petita princesa que necessitaves ser rescatada de les urpes del son etern. Moltes princeses! Rosses, morenes, totes primes, belles, delicades i bondadoses, dibuixats els llavis amb un somriure etern. I reis, caram quants reis! Alguns magnànims, altres beneits, la majoria grassos i amb corones ajustades a un petit cervell, sempre aclamats pels seus vassalls, arreu de totes les contrades sobre les quals s’estenia el seu reialme. També hi trobaves personatges sinistres, és clar, que et tancaven en una gàbia per menjar-se’t més endavant. O llops octogenaris amb ulls grossos i orelles i urpes enormes, que t’assaltaven des del llit estant...

Personatges de ficció, malvats o bondadosos, endolcits, tots ells, per la pàtina ensucrada de la imaginació, fomentada per diferents escriptors, productors, cinematògrafs que es dediquen a engrandir aquest gènere que ha arribat fins als nostres dies una mica malmès –no ens enganyem–, amb personatges que agonitzen sota la pressió que suposen les proclames feministes i l’actual tendència a l’aniquilació dels estereotips.

I és que les nostres filles, valentes, fortes i educades, formades i encoratjades, ja no volen ser rescatades, ni princeses, ni primes, ni bondadoses. Volen ser lliures per fer tot allò que vulguin, sentin i desitgin amb la seva vida. I ole per elles! Però fixeu-vos que els personatges que, fins fa poc, nodrien els contes de la nostra infantesa, avui es resisteixen a desaparèixer. Si pareu atenció i mireu al vostre voltant, veureu com, sovint, ens assalta un revival en carn i ossos d’aquells espècimens acolorits que només vivien en el nostre imaginari. Us en poso exemples?

El món és farcit de llops. M’ho negareu? Llops que s’amaguen rere qualsevol cantonada, esperant el moment, per menjar-se’ns! A tu, estimada caputxeta, que tornes sola a casa... I qui diu rere qualsevol cantonada, diu rere qualsevol missatge o correu electrònic fraudulent... perquè, com sabeu, els llops vesteixen diferents i variades pells i sempre posen veu de falset i dissimulen les seves enormes dents.

Però no només hi ha llops, també hi ha follets. Malèfics aquests. Que esperen que, a casa, el dinar estigui fet i la pols treta, quan arriben després de la seva jornada laboral. I no arriben cantant un alegre “Heigh-ho, heigh-ho, a casa a descansar...”, sinó que, exigents i amenaçadors, intimiden amb crits esfereïdors buscant la submissió. I de vegades, si no la troben, la pobra Blancaneu de torn mossega la poma enverinada i no es desperta mai més, perquè els prínceps, aquells que et fan reviure amb un petó, no existeixen o no arriben mai a temps.

He dit que els prínceps no existeixen? Les princeses sí! I en aquest cas, fan honor a les rondalles i són rosses i primes, belles i delicades i duen dibuixat als llavis un somriure etern. Repentinades i anacròniques, dins un món on, com cantava Sabina “Las niñas –Déu les guardi– no quieren ser princesas...”.

I, com sabeu, també hi ha reis. De vegades, fins i tot, llueixen corona i fan discursos. Llargs i sorprenents discursos. I viatgen, indulgents, arreu de les contrades sobre les quals s’estén el seu reialme, tot i que, sovint, no són aclamats pels seus vassalls, més aviat són repudiats, insultats o ignorats. I sabeu per què? Doncs perquè fa temps que els pastors, que també habitaven l’imaginari popular, entenen de lletres, saben comptar i no els agrada gens que els expliquin contes.

Paraula de gironina.