350 i Puigdemont

El resultat de les eleccions espanyoles de diumenge no podia ser més rocambolesc. Que la bèstia negra a abatre pel PSOE, el president Puigdemont, pugui decidir si el seu cap llista és o no és president del govern espanyol és més que justícia poètica. I fa riure maliciosament cada cop que un hi pensa. Però la responsabilitat que ha caigut a sobre a Junts és enorme i transcendental. Puigdemont ha passat de ser una “anècdota”, com va dir Sánchez durant la campanya electoral, a tenir un paper protagonista. A tenir la clau de la governabilitat d’Espanya. Toca, doncs, fer política amb majúscula i negociar de veritat. En el context actual ja es veu que no és possible un referèndum acordat, tant perquè el PSOE ni vol ni pot com perquè l’independentisme no estem precisament en el nostre millor moment: no hi ha ni organització transversal ni estratègia compartida. Però sí que es podrien bastir unes bases des de les quals es pogués assentar un nou punt de partida, obert i que signifiqués una victòria sense cap xantatge polític. L’amnistia sense subterfugis de tots els perseguits polítics. L’amnistia de totes les persones afectades relacionades amb el Primer d’Octubre és el mínim ètic per a asseure’s a parlar d’altres coses no pas menys importants.