He anat a casament

No soc afi­ci­o­nada als casa­ments però he de dir que uns joves que recent­ment m’han con­vi­dat al seu han tocat el cor dels assis­tents que els hem acom­pa­nyat en una cele­bració íntima i molt ale­gre que no hau­ria tin­gut lloc sense la seva audàcia a prova de la més gran adver­si­tat fins al punt que ella neces­sita pro­tecció de l’entorn fami­liar i, de fet, ell també. Dos joves que es conei­xen, es trac­ten i s’ena­mo­ren però el pare d’ella no s’hi avé perquè ell és d’una casta infe­rior i a més ja ha com­promès la filla amb un amic adi­ne­rat de la mateixa religió. No entrem en detalls que posin al des­co­bert la seva iden­ti­tat, tan sols apun­tem que l’amenaça d’un crim en nom de l’honor ha estat ben pre­sent per a una noia que no ha accep­tat una unió impo­sada i ha defen­sat els seus sen­ti­ments. La història ha aca­bat bé, han for­ma­lit­zat la seva vida de la manera que han cre­gut més adi­ent i merei­xen la nos­tra feli­ci­tació. Però la pràctica dels matri­mo­nis forçats no és anecdòtica a Cata­lu­nya i adqui­reix estratègies difícils de com­ba­tre si la soci­e­tat i els nos­tres gover­nants no fan mans i mànigues per posar fi a una vul­ne­ració dels drets humans que encara no s’entén en la seva autèntica dimensió i duresa. Quan­tes ado­les­cents i joves són envi­a­des de visita al país d’ori­gen dels pares, on se les reté amb els pas­sa­ports, NIE o DNI arra­bas­sats i amb un home que les espera per vio­lar-les d’acord a la tra­dició patri­ar­cal? Més de les que es pen­sen! Avui dedi­quem l’arti­cle a la pare­lla que s’ha dit que sí ben lliu­re­ment i també a Iolanda Amet­ller i Albert Bra­mon, de la sub­de­le­gació del govern a Girona, que en els últims anys s’han com­promès amb un munt de ges­ti­ons pel retorn a casa de joves atra­pa­des en un hor­ror que no voldríem per a ningú.